El nen de Barcelona 92 no entenia la redundància adulta sobre la urgència de ser testimonis conscients de la història, de viure els Jocs amb el to cerimoniós de qui veu passar per davant un tros de la vida col·lectiva del país, d’abraçar amb tendresa el món des del nostre racó de terra cremada: la reivindicació de la catalanitat des del desig d’universalitat, o sigui el discurs de Pau Casals com a punt d’acció de la consciència nacional d’un poble.

Així doncs, davant d’aquest excedent de pedagogia adulta, el nen de Barcelona 92 intentava fugir d’aquestes prèdiques laiques mirant els dibuixos d’en Cobi i la Petra, seguint els partits del dream team amb aquell Larry Bird estirat al parquet de Badalona, portant samarretes i gorres olímpiques regalades amb promocions diverses, dibuixant els arcs olímpics a les agendes escolars reutilitzades, mirant la selecció de futbol en què jugava Pep Guardiola i, evidentment, repassant resums de la temporada antològica del Barça de Cruyff per descansar de la javelina, la brasa, i l’esgrima: érem olímpics, però Wembley quedava massa a prop per apartar-lo del tot.

Anys després, quan el nen de Barcelona 92 s’ha fet home, ha entès el perquè d’aquella hiperventilació adulta sobre la pedagogia de la vivència d’uns Jocs Olímpics, d’aquell precís instant en què la generació dels nostres pares van descobrir en aquells Jocs la recompensa col·lectiva del canvi estructural del país, de mostrar al món la recuperació de la identitat pròpia després d’anys de silenci, de reafirmar-se com a societat a través de les mil històries individuals de prosperitat, o sigui, d’entendre Barcelona 92 com el punt àlgid de les seves narracions singulars ajuntades per establir el relat d’un sol poble: la urgència de narrar als fills que la història ens abraçava amb la seva vessant més benèvola i generosa.

Per això, des de llavors, cada nova edició dels Jocs ha servit com a pretext per recordar Barcelona, per rememorar aquelles setmanes en les quals van ser partícips de la modernització d’una societat, per idealitzar les seves joventuts mentre repinten records amb els colors benvolents de qui vol envellir reivindicant un llegat, un “després de tot va merèixer la pena” o un “us vam regalar durant la vostra infantesa uns Jocs per la memòria” i, evidentment, una melangia feliç cada vegada que visualitzen el foc de Rebollo buscant el peveter de l’Estadi Olímpic: Freddie Mercury i Montserrat Caballé són el punt de mesura d’un orgull de país inigualable.

En definitiva, el fill agraït de Barcelona 92 comprèn cada dia millor la nostàlgia del pare quan rememora aquells Jocs que van marcar el segell generacional a la pell de la història, i per això, quan les tardes de juliol s’allarguen a la piscina amb lletres de Miguel Hernández de fons cantades pel desig de llibertat d’en Serrat, els dos es troben en aquell moment sinèrgic de recordar amb un somrís, en aquell instant compartit de Fermín Cacho, de Carl Lewis, de Michael Jordan, de Jordi Arrese, de Dani Plaza, de Drazen Petrovic, de Manel Estiarte, del geni de Pasqual Margall, de l’“hola, hola i hola”, de Magic Johnson, de Conchita i Arantxa, del gol de Kiko contra Polònia, de Dragan Matutinovic, d’Espanya contra Angola, de Javier Sotomayor, del gag del Tricicle, de Míriam Blasco i Almudena Muñoz, dels mocs de la Borbona, de Fabio Casartelli i, sobretot, del nen agafat de la mà del pare mentre entràvem a l’Estadi Olímpic i sentia com em xiuxiuejaves a cau d’orella: “No oblidis mai que això que estem fent ho estem fent junts.”