Si l’estiu del 92, vestit amb la gorra blanca d’en Cobi estampat i a punt dels vuit anys, tens la immensa sort de passejar per la Rambla envoltat de coloms i turistes que es volen emportar el teu somriure al seu país i d’anar a correcuita de les piscines Picornell a l’Estadi Olímpic o al Camp Nou, i fins i tot el regal de viure els Jocs Paralímpics, una competició menys mediàtica però amb històries de superació envejables, qualsevol experiència olímpica posterior no li arriba ni a la sola de la sabata. S’hi apropa l’aventura de viure com un atenenc, menjant pans de pita farcits de carn a un euro als peus del Partenó, caminar per OAKA i l’Atenes clàssica un vespre més per dissimular l’avorriment o viure in situ tots els esports gratuïts de carrer, la pela és la pela. L’únic luxe va ser el regal d’en Marc, xalant amb una nit d’atletisme i dos partits de bàsquet.

Les següents cites, en països llunyans, horaris intempestius o els jocs solitaris de Tòquio han refredat el meu entusiasme olímpic. Ara que els tenim a tocar i no cal fer bogeries per seguir-los, en soc un ignorant i ves per on, quan comencen, se’ns acut caminar entre Zubiri i Pamplona per viure l’experiència del camí de Santiago amb mainada, una bogeria d’esgotament que esperem que els fills no oblidin mai. Amb comptagotes, he sabut d’algunes anecdòtiques olímpiques i ara que ja som a casa, em consola que encara soc a temps d’enganxar-m’hi i admirar l’èpica de l’esperit olímpic.