A propòsit de l’Eurocopa de futbol masculina, vaig exposar que les competicions entre seleccions estatals esportives són un gran instrument polític dels nacionalismes dominants. No sé per què no vaig fer present que, a punt de començar els que ara se celebren a París, els Jocs Olímpics ho són d’una manera fonamental: no només hi ha la disputa entre seleccions de diferents disciplines, sinó que es crea una situació que empeny a sentir-se identificat amb cada esportista “compatriota” que competeix. Del que vull escriure, però, és de la monarquia espanyola (ja no es qüestiona o què?) fent-se propaganda amb els Jocs Olímpics. Al final de l’Eurocopa hi havia Felip VI abraçant els futbolistes espanyols. Trenta-dos anys abans, a Barcelona, ell mateix va ser el banderer de la delegació espanyola a la inauguració dels Jocs en què la seva germana, la infanta Helena, va plorar d’emoció. Això mentre el seu pare, Joan Carles, va consagrar-se encara més com “el campechano”.

A París ha tocat fer promoció de la princesa Leonor i la infanta Sofia. Els mitjans afins al règim han fet notar la seva assistència a diverses competicions per donar suport als esportistes espanyols. Sort que sempre hi ha alguna cosa que fa riure: quin gran moment quan el comentarista Amat Carceller va dir, en un partit d’hoquei sobre herba femení entre Espanya i la Gran Bretanya, que junt amb el president de la federació, Santi Deó, hi havia les dues jugadores espanyoles descartades en aquella ocasió. Començant pels pares, no estaria gens malament un descart.