Començarem una nova temporada. Jugarem lliga de campions. El cap em diu que hem d’assegurar la permanència, però tinc una esperança que em porta a pensar que podem fer un altre any històric com l’anterior. Aquest entusiasme em transporta a l’any 2008, quan ens vam estrenar a segona i jo anava a l’estadi amb la samarreta Diadora. Recordo com si fos ahir els fitxatges d’Hèctor Simón, Cañas, Bernaus, Amantegui, Òscar Álvarez (ben tornat), Gabri, Esteban, Manga, Martín i el gol de Jaume Duran a Vigo. Ens sentíem forts amb un Raul Agné que incomprensiblement no va acabar la temporada. Era un club inestable, però que gràcies al president Gusó (en pau descansi) ens vam poder convertir en SAE. Eren aquells temps de la lona de preferent, de no tenir himne i haver de sortir a jugar mentre sonava Girona m’enamora. Al mercat d’hivern van arribar dos estrangers, un japonès desconegut (Hiroshi) i Igor, el germà tronc d’en Yuri de la Ponferradina. Aquella temporada va tornar Felipe i vàrem firmar Gerard López. Fa setze anys, d’allò i la meva il·lusió per tot el que ve és molt semblant a la que sentia aleshores. Molts som fills d’aquella temporada que vam poder viure gràcies al gol de Migue i dues eliminatòries inoblidables. Vam sentir la il·lusió de ser part d’un club professional. I ara resulta que alguns d’aquells socis s’han quedat sense poder veure tota la Champions i han entrat al mateix sorteig amb els que van pagar la quota abans-d’ahir. Potser que ens ho fem mirar.