Són cada quatre anys, duren com un sospir i s’esvaeixen com les llàgrimes en la pluja de Blade Runner. Fa només una setmana que París va passar el relleu dels Jocs Olímpics a Los Angeles i ja sembla que queda lluny tot el que va passar en aquells setze dies a la capital francesa. París, com Tòquio, com Rio, com sempre, ha suposat un parèntesi mentre es va convertir en capital del món per la magnitud de l’esdeveniment esportiu i geopolític que són els Jocs Olímpics. Però, de manera immediata, la geopolítica ja ha tornat a ser el que era i hi ha conflictes latents que no només han retornat sinó que estan escalant, com el d’Ucraïna i Rússia o el de l’Orient Mitjà. Una manera de demostrar que el missatge de pau universal que es llança en cada esdeveniment olímpic o bé és innocu i, per tant, no fa cap efecte en un món cuirassat davant els bons sentiments, o bé s’esvaeix tan ràpidament com es pronuncia la paraula peace. El món sempre es resisteix a ser embolcallat per una paraula tan petita.

Potser a França el parèntesi olímpic durarà una mica més, encara que sigui perquè les vacances d’estiu encara duren. Però per molt que Emmanuel Macron digui que “hi ha un perdedor: és l’esperit de derrota” i que la derrota del seu moviment polític va ser més relativa del que es preveia en les eleccions que ell va decidir avançar, els resultats són els que són i França reprendrà la seva agenda de crisi institucional i difícil cohabitation.

Una altra cosa és París. París ha lluït, a pesar de tot. Però és que París ja és en ella mateixa una altra cosa. Es tractava de fer lluir una ciutat que ja llueix amb llum pròpia i des del meu punt de vista la innovadora cerimònia d’obertura només ho va aconseguir en el moment final (i només per als que ho veien per televisió). També quedarà un mal record de l’emblemàtic Sena, per la tossuderia de posar en risc els triatletes. Ara bé, les millors postals de París que seran el llegat i la llavor del rendiment que la ciutat traurà dels seus atractius van ser els escenaris esportius efímers en llocs icònics com el Grand Palais, la plaça de Concòrdia, Trocadero, els Invàlids o els Jardins de Versalles. Van ser una de les millors fusions de patrimoni i esport de tota la història dels Jocs.

Una etapa especial del viatge cap a l’eternitat de París com a ciutat i com a escenari de moments esportius que perduraran en el temps: l’emergència de l’heroi francès Léon Marchand a la manera voraç del mite Phelps, la silenciosa (o poc sonora) eternitat de Katie Ledecky, el sa equilibri entre ser sobrenatural i la més senzilla dels humans que ha trobat Simone Biles, el doblet inèdit de Remco Evenepoel, la jovial manera de tocar el cel que té Armand Duplantis, la fonda grandiositat de Sifan Hassan, la longeva grandeur de Teddy Riner, les 5 mil·lèsimes de Noah Lyles en la cursa de 100 m més igualada, el merescudíssim or del català equip femení de waterpolo d’Espanya, i l’or d’Anna Tarrés i la plata d’Andrea Fuentes com a entrenadores de natació artística de la Xina i els Estats Units. Aquests dos últims esdeveniments els poso a l’altura de la universalitat de la resta perquè ho mereixen objectivament. Però són el màxim orgull, no l’únic (Trittel, Aleix Gómez, Craviotto, Iris Tió...), del meu país, Catalunya, que no pot competir amb normalitat nacional però que sempre deixa una empremta en les competicions més universals.

No vull parlar de futbol, ni de tennis, ni de bàsquet ni de golf. Tots quatre són esports que m’apassionen però que no m’interessen en el marc dels Jocs Olímpics. Ja tenen prou espai a l’escenari esportiu tot l’any i grans esdeveniments propis perquè en els Jocs no m’hagin de distreure dels esports que només tenen el gran aparador cada quatre anys. Prefereixo veure un tirador de pistola amb la mà a la butxaca, una embarassada en el tir amb arc o a l’esgrima i tants i tants grans esportistes mediàticament anònims que sempre ens deixen grans moments. Per tot plegat i a pesar d’algunes coses, merci, París.