Sobre el pare de Lamine Yamal, Sergi Roberto, Tom Cruise i Daniel Sirera
Veient l’atac del senyor Mounir Nasroui, l’adeu de Sergi Roberto, la cerimònia de clausura dels Jocs de París 2024 i l’astracanada de Daniel Sirera comminant el batlle de Barcelona a demanar l’organització de les olimpíades del 2040, un hom arriba a la conclusió que l’avenç de la ximpleria converteix en comèdia la tragèdia de la vida; perquè fem el que fem, el desastre que s’acosta arrossegarà pel pedregar no ja el gairebé 25% de la població catalana que hores d’ara deambula pel llindar de la pobresa i de l’exclusió social, sinó que aquesta quarta part de persones serà subsumida pel gruix dels individus (abans dits del lumpenproletariat) exclòs del que enteníem com a civilització i que, al dictat dels tòpics, de la imatgeria i dels missatges que ens abasseguen, aquesta massa enormement uniformada acabarà trinxant-nos pels carrers d’una manera inevitable.
Que qualsevol imbècil pugui imposar pel carrer el martelleig infernal bombat pel so de l’automòbil dissenyat específicament per enorgullir la seva economia explotada no és sinó el símptoma auditiu del mateix corrent dels partidaris de les hormones tatuades i dels grafits que ens empastifen la vista pel dret consuetudinari de la força bruta.
La cara fina d’aquesta estratègia tan perversa, que no és ideada, sinó ideològica, surt per televisió i es reprodueix en milers i milions de pantalles.
Deixant de banda (per arribar encetat el tema i ser mostra del comportament trinxeraire que dèiem) l’apunyalament del pare de Lamine Yamal, la joveníssima promesa idolatrada de la selecció espanyola de futbol i del Barça, veure les llàgrimes de Sergi Roberto en canviar de feina és de per riure –que deu ser tan lícit i moral com plorar o lamentar-se davant de qualsevol posada en escena o espectacle.
Exposar a la consideració pública les reaccions íntimes davant d’una circumstància tan comuna com deixar el lloc de treball on s’ha passat una bona part de la vida és, com a mínim, per fotre-se’n, que és més saludable que no pas reprimir la indignació pel mestratge que escampa l’ús indecent de la fama.
Ser model té un preu i cal pagar-lo, i el menyspreu a la privacitat i a la intimitat que lamentem dels joves (i a les seves conseqüències) té uns comportaments i unes responsabilitats que, per dignitat, si més no, convé d’assenyalar encara que sapiguem que no hi ha res a fer-hi.
Contemplar Tom Cruise transmutat en el personatge d’Ethan Hunt, que el nord-americà representa a la saga de pel·lícules d’acció Mission: Impossible, saltant daltabaix del sostre de l’Estadi de França enmig de la misèria del barri de Saint-Denis enfosquit al seu darrere fa pensar si confondre la realitat amb la ficció a la banlieue general del món, no fomenta la idiotesa dels practicants del balconing hoteler, anul·lant-los la capacitant d’adonar-se del cable que l’actor duia lligat a l’esquena. Veure’l en directe fugir en moto amb la bandera olímpica a les espatlles per continuar en una filmació sense solució de continuïtat fins a la futura seu dels Jocs a Los Ángeles d’aquí a 4 anys en un avió militar gegantí aclareix del tot la realitat del món on entrem i quina força hi impera.
I sentir el cap del Partido Popular a l’Ajuntament de Barcelona com incentiva la pastanaga de l’organització d’uns altres Jocs Olímpics per continuar i expandir encara més el concepte de ciutat com a centre d’especulació i d’expulsió de les persones civilitzades basat en la seva conversió en un búnquer per a les elits econòmiques i llegir com demana que serveixin per reforçar-hi la seguretat, ens fa compartir amb Einstein el sarcasme en constatar la tragèdia de l’expansió universal de l’estupidesa.