Saber acomiadar. Una cosa tan senzilla i, alhora, sembla que tan difícil. Últimament, el Barça s’ha oblidat de dir adeu a les seves llegendes com es mereixen. Dimarts passat, Sergi Roberto, cansat d’esperar en un segon pla la possibilitat que els comptes quadressin i el poguessin inscriure amb un contracte a la baixa, va posar el punt final a la seva etapa de 18 anys com a blaugrana en un emotiu acte amb els seus companys, la seva família i la junta a l’Auditori 1899 del Camp Nou. Llegendes del club com Xavi, Puyol, Piqué i Unzué no hi van faltar, fet que denota la transcendència de la seva figura en aquest club. Ara bé, realment es mereixia i volia acabar aquesta etapa d’aquesta manera? Ell mateix ho va deixar ben clar: “M’hauria agradat acomiadar-me al camp.”

Crec que Sergi Roberto no demanava res de l’altre món. Així hauria de ser sempre. Els futbolistes han de tenir la possibilitat d’acomiadar-se al camp, davant de tota l’afició. És cert que el reusenc va finalitzar el contracte el 30 de juny, i no se sabia què passaria. Però no és cap excusa. El dia abans s’havia celebrat el trofeu Joan Gamper, un escenari immillorable en què podria haver rebut tot l’escalf i agraïment dels culers.

Per si no n’hi havia prou, abans que es fes oficial la seva marxa, la família i amics de Dani Olmo van aparèixer amb samarretes amb el seu dorsal, el número 20. Petits detalls que fan mal.