No ens enganyem. Això que està fent el Barça amb els seus futbolistes és un gens dissimulat expedient de regulació d’ocupació. Dels de tota la vida. Ho hem llegit i vist a tota mena d’empreses, de la més petita a la més gran. Quan falten diners, comencen a sobrar treballadors. Hi ha dues maneres d’arreglar-lo, i normalment sempre és a les males. Els més fàcils de fer fora són els que ho accepten de forma voluntària. Però hi ha també els que no se’n van ni amb lleixiu. Solen ser els que cobren una morterada. Mentrestant l’últim que ha arribat, i que ho ha fet sense consultar el comitè d’empresa, encara es deu preguntar com l’han pogut enredar d’aquesta manera per arribar a una companyia amb números més vermells que un pebrot de morro de bo.

Gündogan és l’exemple del voluntari que quan ha vist l’aigua que baixa ha trucat al seu antic amo per si té feina. Com que és un enginyer brillant, ràpidament la competència se l’ha tornat a endur. La reducció de plantilla també ha afectat alguns empleats que fa pocs mesos semblaven càrrecs de confiança, com Oriol Romeu o els famosos Joãos. I, és clar, el pobre Tigrinho, que va venir a portar ell tot sol, o així li ho van dir, el departament de gols i màrqueting brasiler, ja està en un avió volant cap on sigui, però lluny de Barcelona.

Com gairebé sempre, un expedient d’aquesta magnitud se sap quan comença però mai quan acaba. Mentre no poden aviar els veterans amb contractes indecents, el club es treu de sobre, com pot, joves promeses per alliberar el famós espai salarial. De moment, Guiu, Julián Araujo, Fayé, i que passi el següent. El senyor que han portat d’Alemanya per posar ordre a les oficines després que s’hagi fet fora (per variar) un altre càrrec de confiança no sap ni quins jugadors pot posar al camp en el partit d’avui contra l’Athletic. Del tema Nico Williams, millor que no en parlem.

La solució momentània, que déu els agafi confessats, és externalitzar la producció a adolescents de 17 anys que hauran d’igualar el rendiment dels professionals més ben pagats del món en un grapat de multinacionals imperials, algunes que són el mal personificat. La llista de treballadors que són a la línia de sortida és tan llarga que fa feredat. Si fos per Laporta i el seu comptable (no tinc el plaer), Lenglet, Eric Garcia, Christensen, Ronald Araujo, Iñigo Martínez, De Jong, Ferran Torres i Ansu Fati ja estarien a la llista de l’Inem.

Per lluitar contra un ERO també tens una altra solució: assolir més ingressos; però al Barça li fan falta, segons les fonts, entre 40 i 100 milions per posar una mica d’ordre econòmic. S’han demanat tants crèdits i s’han gastat tantes palanques que els banquers s’amaguen pels carrers de Barcelona quan veuen Laporta, no sigui que els enredi un altre cop amb la seva il·lusió imbatible i les seves promeses d’un món feliç.

El president no ha jugat mai a rugbi, però la seva jugada preferida és la puntada endavant. Mentre la pilota vola es van filtrant una corrua de noms i d’hipotètics fitxatges que un dia d’aquests solucionaran tots els mals, esportius, econòmics i també emocionals. Segurament el que vingui, com els darrers, durarà de Nadal a Sant Esteve. Hi haurà unes petites setmanes d’il·lusió i quan s’hagin perdut dos partits seguits, l’afició culer tornarà al seu estat natural d’aquests últims anys. I serà en aquest moment quan la cadira que trontollarà ja sabem quina serà.

Quan una bola de neu com aquesta es fa tan grossa només tens dues possibilitats: o quedar-te quiet i resar o apartar-te i que l’allau aixafi el que va darrere teu. Aquest, amb tot, sempre podrà excusar-se en l’herència rebuda.