Les declaracions de l’australià Ben O’Connor al final de la segona etapa del Giro d’Itàlia 2024 encara ressonen. “He estat el més ximple”, deia el maig passat el ciclista de 28 anys, que havia tingut la gosadia de seguir l’atac de l’eslovè i totpoderós Tadej Pogacar en els quilòmetres finals de la pujada a Oropa i havia acabat fos i cedint temps. Ja ho té, això, el ciclisme. És important escollir el moment i saber contra qui et jugues les garrofes. Pogacar és un rival ara mateix inaccessible. Ja ho va demostrar en la Volta a Catalunya, on va oferir un gran espectacle. I en el Giro i en el Tour, curses en què va escriure una gesta històrica. Però no és menys cert que, sense valentia o gosadia, els triomfs no arriben sols. O’Connor té victòries parcials en les tres grans voltes per etapes, que aviat és dit, i dijous va signar probablement la més sonada o una de les més sonades de la seva carrera a Yunqueras, un poble de la Sierra de las Nieves, a la província de Màlaga, amb un atac despietat que li va valer el lideratge mentre Primoz Roglic i companyia s’ho miraven i reaccionaven massa tard. O’Connor es va situar líder amb prop de 5 minuts respecte a l’eslovè, que dissabte li va retallar 55 segons però que encara té una feinada si vol eixugar tot el desavantatge. L’etapa va ser per fi distreta i emocionant. Res a veure amb el pal del dia abans, amb el pilot fent el dropo i arribant a Sevilla més de mitja hora més tard dels horaris previstos. Un exercici de migdiada televisiva impressionant.

També es fa llarg el desenllaç de les sortides a can Barça per poder inscriure Dani Olmo. Ja és trist que en la primera jornada de lliga no pogués jugar el fitxatge estrella de l’estiu. Que no ho hagi fet en la segona, lamentable. Dels sis de l’estiu anterior, sembla que només seguirà Iñigo Martínez, un exemple fantàstic de poc encert en la política de fitxatges. Sort en fem, dels joves. El desgavell econòmic contribueix lògicament al seu assentament en el primer equip, però si la Masia no generés tant de talent de manera tan contínua, no serviria de res. Si les coses funcionen, s’ha de dir. Lamine Yamal, Cubarsí, Gavi, Balde, Bernal, Casadó… no són fruit de la casualitat. Una altra cosa són les “palanques”, l’economia i saber com carai pagarem el camp. Dissabte, bon partit dels de Hansi Flick, un home que sembla tenir les idees ben clares. L’equip ha fet un gran inici de lliga a pesar de les absències. Amb una combinació de veterans i joves que fa goig. Lewandowski ja ha marcat tres gols i Raphinha està endolladíssim. Lamine Yamal és únic.

Canvi de registre. Comença el tennis a Nova York. El darrer gran eslam del curs, aquell en què la gent fot un escàndol a la graderia i en què sempre hi ha més sorpreses de les habituals. Cinc campions tant en homes com en dones en les darreres cinc edicions en donen fe. El triangle Djokovic-Alcaraz-Sinner és favorit, sense desmerèixer Medvédev, que el 2021 va clavar una pallissa al serbi en la final. Djokovic se’n va revenjar en la final de l’any passat. L’ambient, però, està enrarit pel dopatge virtual de Sinner, castigat sense punts, ni diners ni postres en el torneig d’Indian Wells, però que, curiosament, no ha estat sancionat. “Ha estat molt dur”, va declarar. Tennistes com Kyrgios, que s’apunta sempre a totes les festes mediàtiques, i companyia ja han posat el crit al cel i el transalpí, atabalat, podria notar la pressió. Amb el big three cremant les últimes etapes, un bon nen com l’italià fent la competència a Alcaraz és el millor relleu mai somiat per la gent de l’ATP, per qualitat, per espectacle i per valors. Res a veure amb les poca-soltades de Kyrgios o els insults als àrbitres de Medvédev. Sinner fora de combat no interessa a la indústria del tennis, i menys ara, en plena transició. Per això, se les ha carregat el seu fisioterapeuta. L’argument esgrimit és que, per no haver-se posat guants, va transferir la substància prohibida (clostebol) al tennista en el tractament perquè anteriorment ell s’havia aplicat en un dit la substància prohibida perquè havia pres mal. Pobre home.