Les vacances m’obliguen a tornar al bar si vull mirar futbol. Força anys endarrere, era el pla del dissabte vespre amb els amics, en una competició no escrita de beure cervesa a cada gol sense semblar estrambòtic ni dir gaires bajanades. Ho esperàvem amb delit. Ara, amb els fills, compartim beguda perquè no se l’acaben. Els preus s’han encarit, però els comensals solitaris mantenen les mateixes actituds que havia oblidat.

Com que el joc del Girona és lent i pastós, em distrec llançant a l’aire algun comentari sorneguer a veure si algú pica, mossega l’ham i s’anima a escopir el reguitzell de tòpics que du silenciats a la butxaca. Estic de sort. Uns ulls em miren, còmplices. Comença el divertiment: “Els àrbitres no veuen res, sempre en contra nostre”, “No el revisaran, si fos al revés pitaria penal”, “Si juguem així no farem res, quasi no hem xutat a porta”, “Dos gols i dos fallos del porter”, “Aquest jove és l’únic que corre…”, entre mos i mos i glop de refresc, aquest català castellanitzat de bar i sintàcticament caòtic amenitza una derrota avorrida. Després de pagar abans del xiulet final, em sento amb l’obligació d’acomiadar-me i, és clar, em regalen un últim tòpic, una sentència encoberta contra el projecte de Míchel. Amb un somriure entre resignat i assassí, diu: “Si juguem així algun partit més, anirem cap avall… tiempo al tiempo.” Avui que torna la màgia de Montilivi no puc esquivar el tòpic: el futbol de bar és únic i meravellós.