D’adular l’indià a fer l’indi per l’Amèrica
Quants anys fa que no vèiem els senyors, si bé no amb l’esperança almenys amb la malícia de pensar que no hi ha porc sense Sant Martí, que, pel que fa a la regata de la copa Amèrica començada dijous, s’escauria al cap de quinze dies d’haver-se acabat, el proper 27 d’octubre, a la façana marítima de Barcelona.
Si fóssim propensos a creure en res, les forces de la naturalesa, tan deixades de la mà de Déu que fins dels tifons que travessen el Japó en tenim l’horari, ens permetrien la il·lusió de pensar que la justícia equilibra el món a base de desgràcies, com el pèndol de Foucault ventós que va tombar el Bayesian a Porticello. Però imaginar que en aquella porta del cel siciliana la mà d’alguna mena de justícia divina va engrapar el pal de 75 metres del vaixell luxós i hi va jugar com els seus propietaris i convidats juguen amb els diners de tothom, és tan forassenyat com irresponsable és confiar, les persones de poca fe, en la fi de l’atracció de l’ostentació de la riquesa.
Per fer-ho curt i marítim (i no remuntar-nos al règim de secà que va acabar segant els reis francesos –dit també per enllestir i no haver de recórrer al que ens ensenya la història més antiga–), de no fa pas tant encara recordem la veneració general del país pels prohoms vinguts de les Amèriques.
Fins tot just ara no hem retirat les escultures d’alguns d’aquells negrers forjadors de moltes de les fortunes actuals i no ens hem començat tímidament a penedir de la bondat de les inversions, donacions o caritats d’aquells, sobretot senyors, que lluïen pels carrers i les llotges el rèdit escandalós d’uns negocis a l’ultramar espanyol que ningú no qüestionava; al contrari: fer de minyona a casa dels senyors (i ara ja hi entren, en el concepte, les senyores), ves quina sort (risc de prenys catòlicament conformats al marge), i a l’empresa, ves si no quina benaurança.
Encara ara, més de cent anys després, la lluïssor d’aquelles obres enlluernen tant la població que fins continua pagant pel crim d’haver-la posat en dubte. Potser cal recordar que la reputadíssima Sagrada Família de la capital del país és un temple expiatori alçat per purgar la culpa d’uns treballadors més preocupats per alfabetitzar-se i treure les criatures del sistema productiu, treballar menys de 12 hores diàries, viure més de 25 anys, fugir del còlera, la tuberculosis i les malalties venèries i aspirar a un habitatge salubre i digne, que no pas a glorificar el senyor a les altures.
Al llarg de tota la costa catalana, sobretot, i, de retruc, al rerepaís, els indians eren tan ben vistos que encara avui donen nom a establiments tan tocats i posats com el distribuïdor dels cafès que un servidor de vostès consumeix d’arreu d’Amèrica.
De les Amèriques, a banda dels indians, anys més tard en van arribar els indis, que eren els personatges dolents de la propaganda cinematogràfica nord-americana.
Ara mateix, que amb el concepte d’indígena el llenguatge políticament correcte ens fa veure la salvatjada d’aquelles pel·lícules d’indis i americans amb què se’ns feia empassar la roda de molí de la colonització i del genocidi dels europeus al continent ensopegat per la geopolítica colombina, l’expressió “fer l’indi” amb el significat de fer el ximple comença a grinyolar tant com, per dir el mateix, utilitzar “fer el pallasso”. I està bé, perquè si no són els temps que canvien sinó nosaltres que ens hi emmotllem, ara l’indi el país el fa ballant al so d’aquests nous indians de la copa Amèrica com aquell qui invoca al gran Manitú, des del passeig marítim de Colom, una pedregada de les que fan història.