La mort de l’Èric i la desaparició de la Mercè, la seva companya sentimental, mentre feien un tresc per la zona de l’Annapurna, al Nepal, m’ha fet pensar en tants i tants alpinistes desapareguts durant les seves ascensions als vuitmils de l’Himàlaia, encara que el cas d’aquesta parella catalana no es tracti d’un accident alpinístic d’alta muntanya. Al cap d’uns dies de la desaparició d’un escalador, quan les tasques de recerca finalitzen sense èxit, si és que les condicions meteorològiques han permès organitzar un operació de rescat, se’l dona per mort i acaba apareixent a la llista de defuncions de la muntanya que escalava amb el terme desaparegut a la columna que descriu la causa de la mort.

De seguida he recordat un altre cas proper, el de Xevi Gómez, un alpinista de Girona de la desaparició del qual al Gasherbrum I el juliol del 2013 vaig informar. Havia fet cim amb dos companys d’expedició, Álvaro Paredes i Abel Alonso, però en començar el descens els va enxampar una tempesta i van comunicar al camp base que tenien problemes. No se’n va saber res més. A partir d’aquell últim contacte, ens podem imaginar que els tres alpinistes, ben desorientats, van resistir sota la tempesta fins que el cor els va dir prou i van sucumbir en un punt indeterminat de la muntanya, on encara deuen reposar els seus cossos.

Hem parlat moltes vegades, en aquesta secció, de grans tragèdies alpinístiques que han acabat amb un desenllaç fatal: caigudes, tempestes, allaus, mals d’alçada... Són molts els alpinistes que ha perit en el seu intent de fer cim. Però si es coneix la causa concreta de la mort, encara que sigui un trist consol, com a mínim es disposa de la confirmació d’aquesta mort. Com encaixa la família d’un alpinista, en canvi, la notícia que la seva persona estimada ha desaparegut a 8.000 metres d’altitud? Durant unes hores o uns dies un pot nodrir l’esperança que potser apareixerà en qualsevol moment. Arriba un punt, però, que ja és materialment impossible que el desaparegut continuï amb vida. Com es pot fer el dol, en aquestes condicions? No hi ha un punt d’inflexió clar a partir del qual un pot girar full i començar a assumir que ja no veurà més aquella persona. Em poso en la pell dels familiars que s’han trobat en aquesta situació i em fa l’efecte que és la situació més terrible amb què es poden trobar.

D’alpinistes famosos desapareguts també n’hi hagut un feix. Els més coneguts potser són els britànics George Mallory i Andrew Irvine, que en una expedició del 1924 a l’Everest van quedar engolits per la boira mentre feien l’atac al cim i ja no se’n va tenir més notícia. Els seus cossos encara reposen a la muntanya, tot i que una expedició de National Geographic del 1999 –que més de setanta anys després tenia com a objectiu aclarir si havien fet cim– va acabar localitzant el cadàver de Mallory momificat. Aparentment es va produir una caiguda que hauria arrossegat els dos alpinistes. El cos del seu company, en canvi, continua en parador desconegut, aïllat en algun punt de la cara nord de la muntanya més alta del món i qui sap si amb la càmera de fotografiar que podria posar fi al misteri més gran de la història de l’alpinisme.