No havia marxat
Durant gairebé tres anys, 1.043 dies, he intentat argumentar, encara que fos en converses de cafè, que la capacitat competitiva de Marc Márquez estava intacta, que no estava acabat, que ni les lesions li havien minat la capacitat d’arribar a l’última dècima, que un paio amb vuit títols mundials el primer dia que té dubtes se’n va cap a casa a disfrutar d’una vida que té resolta, que algú que ha tingut por de no veure-hi bé mai més i mentalment ha continuat sent una roca no mereix que es dubti d’ell, que qui s’ha passat un any llarg en blanc per una lesió al braç de la qual ha recaigut per voler escurçar terminis ha de tenir tota la confiança... Aquestes raons i unes quantes més que s’hi podrien afegir han quedat corroborades el cap de setmana passat a Motorland amb l’argument que faltava: una victòria. A mi no em feia falta, però es veu que hi havia descreguts que sí, que pensaven que mai més tornaria a ser el mateix, que quan Honda va deixar de proporcionar-li motos competitives –reivindico la feina impagable que hi feia Dani Pedrosa, després venerat a KTM– tot eren caigudes i lesions. Dolorós era sentir que mai seria com Rossi. Bé, Rossi és únic –un podi en MotoGP amb 41 anys potser sí que no ho tornarem a veure–, però girant l’oració per passiva i sense voler comparar, Márquez només té 31 anys i d’aquí a una dècada en parlarem.
S’ha de ser molt sòlid de closca per aguantar gairebé tres anys sense guanyar una cursa quan has estat el rei del mambo des dels 18 anys, quan sumes 86 victòries i 145 podis, quan t’has passat una dècada seguida (2010-2019) amb un 46% de victòries i un 74% de podis sobre totes les teves participacions... S’ha de tenir una mentalitat a prova de bomba per no deixar la teva marca de sempre –i que t’ha pagat molt generosament tota la vida, molt més que Ducati Corse– quan ha extraviat el rumb tècnic i no hi ha manera que el retrobi un any i un altre i t’obliga a flirtejar amb la caiguda diària per mirar de pal·liar amb risc –físic i de resultats– el que la màquina no permet defensar. Una fidelitat que ha tingut un preu en unes quantes victòries i qui sap si en un novè títol que encara no ha arribat.
No m’aferraré al fet que Márquez competeix en un equip satèl·lit de Ducati (Gresini) i que la seva moto és una versió 2023. Primer, perquè la veritat d’això només la deu saber Gigi Dall’Igna, l’enginyer de cervell inquiet que és l’ànima dels èxits de Ducati des que va aterrar a la marca fa una dècada per reconduir el poltre desbocat que només Casey Stoner havia aconseguit domar en una moto apta perquè una majoria de pilots aspiressin a l’èxit amb arguments i seguretat. Tampoc té gaire interès quina moto pilota Márquez perquè dissabte, a Motorland, Ducati va compartir la telemetria del català amb la resta de pilots. Tots la van analitzar i van conèixer en quins punts de la pista Márquez els guanyava l’avantatge. Tots van intentar imitar-lo però cap ho va aconseguir i alguns van reconèixer que els era impossible sense anar a terra. La remuntada a Àustria (del 13è al quart) ja feia pensar que Márquez-Ducati estaven preparats per guanyar, però entre estar per guanyar i guanyar efectivament sovint hi ha una distància –i unes variables que es descontrolen– encara gran. El cerverí ha franquejat el seu propi mur i els rivals ho saben i el temen. Jorge Martín, el líder, té 70 punts més ell. No cal que li preguntin si creu que Márquez li discutirà el títol en els vuit grans premis que resten perquè la resposta és òbvia. I en el seu interior, les inquietuds del madrileny es multipliquen.
Segur que molts pilots identifiquen com a viscudes en pell pròpia les situacions que ha passat Márquez. També és segur que aquests tres anys de desert acabarien amb la moral de la majoria, que després d’un acte de comiat lacrimogen humanament del tot comprensible optaria per anar-se’n a casa. Però estem davant d’un fora de sèrie i me la jugo per ell després de, només, una victòria en gairebé tres anys.