Molts entrenadors de futbol tenen la mosca al nas amb la girafa microfonada que els espia durant les pauses d’hidratació. Amb la tardor a la cantonada respiraran, però la resta ens perdrem moments impagables dels quals es pot aprendre molt futbol, entendre el perquè d’algunes situacions aparentment desconcertants i, per descomptat, disposar d’una prova empírica per classificar els entrenadors en el grup dels brillants i valents o en el paquet dels amarrateguis. És clar que als que menys els agrada que se’ls clissi són als de perfil més testosterònic i menys futboler.

Per posar uns exemples ràpids, quin privilegi poder contraposar un Simeone que ni intentant-ho pot dissimular que quan l’Atlético marca l’ordre és blindar l’àrea pròpia amb un forrellat de deu homes –o el poruc Vicente Moreno, que encara no sé com l’Osasuna creu que pot donar continuïtat a l’atreviment de Jagoba Arrasate–, amb autèntics temps morts com els de Míchel quan demana a Miguel que no es desmarqui en diagonal sinó que ho faci paral·lel a la banda esquerra i com el lateral li fa cas i en una acció com la descrita arriba el gol d’Iván Martín al Sánchez Pizjuán. O, per seguir amb un entrenador i un equip de moda, com David López entra en controvèrsia amb el mateix Míchel per la interpretació d’un moviment.

No fa falta ser un fanàtic del futbol, n’hi ha prou amb tenir interès per aprendre i per entendre més bé el perquè de les coses. Els entrenadors que opten per no dir res, o per parlar en clau o per tapar-se la boca, són un frau. Escatimen un aspecte essencial als que paguen la festa, que són els aficionats, els abonats de les plataformes, que són els que donen valor estratosfèric als drets d’imatge. Ja és curiós que en el futbol acceptar un micròfon –tant en la pausa per beure com a la mitja part o en la prèvia– sigui mereixedor d’un premi econòmic. En el bàsquet, que en aquest i altres aspectes va molts anys al davant del futbol, ni l’Eurolliga ni l’ACB paguen cap plus. És més, als recalcitrants que tapen la càmera o fan fora el micro se’ls multa perquè resten valor al producte. El component d’espectacle que té l’esport professional és cada vegada més patent i els protagonistes que s’omplen la butxaca amb el negoci han d’assumir-ne les implicacions. A més, les indicacions que donen els entrenadors de futbol són de caràcter general o bé correccions. Res a veure amb un temps mort de bàsquet, en què sovint es preparen les situacions immediates sobre una pissarra. També van microfonats els àrbitres de bàsquet i el fet de sentir determinades converses no ha anat en detriment de la seva feina, més aviat al contrari.

He dit temps mort i aquesta ha de ser una de les novetats del futbol a curt termini. El temps mort, el fora de joc automàtic, el sensor de gol... Els puristes nostàlgics, els que sempre han dit penjaments del VAR perquè no l’encerta sempre –però l’encerta més que els àrbitres de camp–, s’esquinçaran les vestidures, però amb la tardor s’acabarà jugar a 30 graus i deixarem de poder sentir els entrenadors. A més, amb un parell de temps morts per període deixaran de veure’s lipotímies sospitoses dels porters –amb el porter a terra s’ha d’aturar el joc– cada vegada que un entrenador d’aquests fraudulents necessita comunicar-se amb els onze jugadors.