En clau barcelonista, el millor de l'estiu és que, pel que fa al futbol i només al futbol, no hi ha hagut estiu. Set dies després de tornar-hi a ser tots, exhibició contra el Sevilla mai vista en un mes d'agost i sentència lapidària de José Mourinho: «El Barça és un producte acabat. Tornen de vacances i poden jugar amb els ulls tancats.» A Madrid han confiat al portuguès el somni de poder veure el Barça acabat i no han tardat a sentir aquestes paraules, però en el sentit més invers. Una altra bena de les moltes que Mourinho ja s'ha posat abans de la ferida. Ha parlat de dos anys per començar a obtenir resultats, s'ha queixat que li falta un davanter i ha advertit que el seu equip no haurà millorat d'aquí a quinze dies, que entre seleccions i calendari no hi ha temps d'entrenar-se. Però així com aquestes són excuses de mal pagador, l'elogi cap al Barça respon a la realitat de la considerable distància que hi ha entre el joc dels dos equips. Fa una dècada, l'inici d'una lliga amb un campió fet i un aspirant per fer hauria estat un argument sòlid per pronosticar una diferència còmoda pel primer, però avui, per sota del Barça i el Madrid i dels tres o quatre clubs del segon nivell, hi ha catorze equips que no aspiren a res que no sigui salvar la categoria, algun dels quals acabarà jugant a Europa. Ha desaparegut la classe mitjana de la lliga, aquella que no fa pas tant no només feia de bon veure un partit entre el vuitè i l'onzè classificats, sinó que oposava moltes més dificultats als equips que lluitaven pel títol, dificultats en les quals solia ensopegar menys qui millor futbol feia. Si hi hagués classe mitjana, el Barça no hauria fet 99 punts l'any passat, però el Madrid s'hauria quedat encara més lluny d'arribar viu a l'última jornada. Amb més estiu allà que aquí, la distància és encara més visible, però no hi ha gaire marge per explotar-la en una lliga que, paradoxalment, té en la pèrdua de qualitat un perjudici per qui més qualitat té.