Opinió

Quan la Vuelta va marxar d’Euskadi

Durant anys, la Vuelta Ciclista a Espanya havia mantingut una relació molt estreta amb Euskadi, un país amb una sòlida tradició ciclista. Des del 1955 el diari biscaí El Correo Español s’havia fet càrrec de l’organització de la prova; i, durant molts anys, Bilbao i Sant Sebastià es van convertir en escenaris preferents de les darreres etapes. La situació va canviar de dalt a baix el 1977 i el 1978, quan l’ambient polític va trasbalsar la prova esportiva.

L’edició del 1977 va arribar en un ambient extremadament caldejat, quan la societat basca pressionava per trobar una sortida a la situació dels presos d’ETA. La setmana del 8 al 15 de maig s’havien convocat mobilitzacions pro amnistia a tot Euskal Herria i aquestes coincidien amb les darreres etapes de la cursa ciclista. El 12 de maig, el mateix dia que la prova arribava a Euskal Herria, una manifestació a Errenteria havia acabat amb un mort, el primer dels set que es produirien fins al 15 de maig. L’endemà, els ciclistes van córrer escortats per un munt de policies, però l’etapa va acabar sense incidents. El 14 de maig, els corredors van haver d’esquivar barricades, claus i xinxetes; i quan el guanyador celebrava la victòria d’etapa, una gentada va envair la zona amb ikurriñes. Al final, l’organització va decidir modificar la darrera etapa, que en lloc de transcórrer entre Durango i Sant Sebastià va fer-ho entre Urkiola i Miranda de Ebro. Cinc dies després del final de la prova, ETA va segrestar i assassinar Javier Ybarra, propietari d’El Correo Vasco i alcalde de Bilbao durant el franquisme.

Tot i l’aprovació de la llei d’amnistia, l’any següent el pas de la Vuelta per terres basques encara va ser més accidentat. El 13 de maig es disputava la penúltima etapa entre Bilbao i Sant Sebastià i l’endemà hi havia programada una contrarellotge en aquesta darrera ciutat. El primer dia va començar malament, amb una amenaça de bomba que va obligar a traslladar la sortida a Amurrio. El francès Bernard Hinault duia un avantatge considerable i alguns equips van proposar cancel·lar l’etapa, però finalment els ciclistes van sortir, tot i que van fer-ho a ritme de cicloturista com a senyal de protesta. L’endemà, l’etapa es va convertir en una veritable gimcana. Al matí, l’etapa es va haver d’aturar diverses vegades pel llançament de troncs als ciclistes. A 50 quilòmetres de la sortida, el grup es va trobar la carretera tallada amb claus, taulons i troncs. El pilot es va mantenir aturat durant més d’una hora mentre es discutia quina solució s’havia de prendre. Al final, els ciclistes van haver de baixar de les seves bicicletes fins a Zarautz . Només es van disputar els darrers 34 quilòmetres enmig de fortes mesures de seguretat. A la tarda hi havia programada una contrarellotge de 31 quilòmetres a Sant Sebastià. Era un dia plujós i Bernard Hinault va destrossar el cronòmetre amb una exhibició. Però no va servir de res. Els temps es van acabar invalidant perquè molts ciclistes van ser retinguts, d’altres van rebre empentes, cops de punys o van veure com els rebentaven les rodes a causa dels objectes llançats per alguns espectadors. Alguns fins i tot van rebre l’impacte d’algun projectil de terra i merda. L’any següent, la prova va organitzar-la l’empresa Unipublic, que va decidir abandonar les carretes basques.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.