Glòria a de la Fuente a les altures
Els espanyols de DNI, IRPF i passaport l’hauríem de glorificar, el senyor de la Fuente. Sentint-lo contestar, a la roda de premsa d’abans del partit de la selecció de la Real Federació Espanyola de Futbol contra Suïssa, ens traiem de sobre el complex d’inferioritat de creure’ns que per prosperar convindria fer-se savi.
Ja el teníem en el grup dels candidats quan va excel·lir en el mestratge dels lacais aplaudint a primera fila el senyor Rubiales poc abans de renegar-ne. Lliçó d’escrúpols i coherència francament admirable.
Ara, sobresortint entre els mestres del periodisme servicial, pot reposar tranquil, perquè els supera amb nota.
Un d’aquests preguntadors va començar llepant-li el terra com demanen els cànons de l’ascensor professional: “és evident –va establir càtedra des de bon inici– que els entrenadors no teniu culpa del calendari que s’ha confeccionat aquesta temporada” [ves que cap malpensat no s’equivoqués i rumiés si, coherent amb la manca d’escrúpols, el seleccionador ja els aplaudeix, ben lluny de qüestionar-los quan toca] i va continuar bastint-li el pedestal amb una altra evidència seva “que així que hi ha cap dubte mínim [de lesió] es fa una prova a un futbolista; però volia preguntar-te [coneguts que són] si aquest any us sentiu més pressionats per part dels clubs, en aquest sentit”.
I va respondre, superb, el seleccionador, alçant-se als ulls del món com un monument a la coherència incommensurable.
“Jo, de pressió no en sento. Nosaltres, allò que fem és pensar en primer lloc en els futbolistes [prengui’n, el lector, nota]. Però és que amb la selecció també hi han de jugar [noti, el lector, l’avís de l’ordre de la Llei de l’esport]. Nosaltres, l’única cosa que fem [una mica de conya] és complir amb allò que està establert en aquest calendari [qüestió enllestida en la introductòria periodística], que és jugar en aquestes finestres i fem el que hem de fer, representar un país [fixi’s, el lector, en la coherència sobre el saber, perquè es tracta d’una atribució que extralimita la normativa de la Federació i el terme, com hauria de conèixer dels estatuts federatius, si per prosperar allí on és el saber fos una escala], és la nostra selecció [recordi el lector que és la selecció de la RFEF, l’empresa privada que li paga el sou; ben coherent, doncs, dient que és seva] i crec que li hauríem de donar la importància que té, que en té moltíssima [ves, sinó, com multiplica la coherència i com obre la porta a la consideració de donar-li exactament la que mereix la representació d’un negoci a què s’obliga de participar per ordre i gràcia impositiva]; representa el teu país [vist el tractament de tu amb el periodista, deu ser ben bé així, si és del paisatge de la Rioja]; que és curiós, a més a més: tots els jugadors volen venir a la selecció [curiós sí que n’és; té tota la raó: que sigui una selecció on es vulgui anar contradiu tant la voluntat d’una selecció, perquè a una selecció, a tot estirar, s’hi aspira, com l’opció, per l’ordre legal amb pena per incompliment com és, de no anar-hi]. I tots els clubs, tots, sense excepció volen que els seus jugadors siguin a la selecció [coi, a aquestes alçades, el prestigi de la seva coherència el converteix en una autoritat que no permet dubtar-ne gens ni mica]. Aleshores, nosaltres som víctimes del calendari, no responsables [res a dir, un altre cop, després de l’exoneració del periodista].
I com que en tota professió hi ha fruita macada, algun col·lega despistat va apartar-se de la catifa vermella i va gosar tímidament d’incidir en la incoherència entre pensar primer de tot en el futbolista i el fet de fer-li jugar tots els partits sense ser-ne necessari. I aquí, el senyor de la Fuente va iniciar l’ascensió definitiva als llimbs: “Si no es poden jugar 180 minuts a aquestes alçades de setembre, bona nit i tapa’t” [apaga y vámonos, va dir, literalment, en el castellà que els tradueixo].
“Insisteixo, nosaltres fem el que hem de fer: representar el nostre país, posar els millors jugadors, competir per guanyar; tenim una responsabilitat grandíssima, un gran prestigi per defensar i creiem que seria injust si actués d’una altra manera i només protegís uns futbolistes perquè són d’uns llocs determinats i a d’altres no; seria molt injust i això procuro de no ser-ne mai. Vetllem perquè el negoci continuï funcionant”.
De traca i mocador, per creure’l de totes, totes, i demanar que, amb un tro, els cels s’esberlin i els déus de l’Olimp li cantin el glòria a de la Fuente a les altures.