Clam per Elena Congost
Les normatives són per complir-les. Com la Constitució, que diuen. Això no s’oposa a l’empatia que molta gent, catalana o d’altres països, va sentir diumenge quan la maratoniana paralímpica catalana Elena Congost (Castelldefels, 1987) va ser desqualificada per haver ajudat el seu guia, que va patir rampes en el tram final de la marató de París 2024. Nou metres abans de la meta i després de tres hores de cursa, va quedar clavat, va perdre l’equilibri i ella el va ajudar. El fet és que es va deixar un moment de la corda umbilical que els uneix i el reglament és taxatiu: desqualificació. Congost i el seu guia van arribar tercers i van alçar els braços, eufòrics. Els jutges van procedir posteriorment a excloure’ls arran d’una reclamació. Ella estava emprenyada –“injust i surrealista”–i alhora orgullosa per haver ajudat el seu guia, Mia Carol. La quarta classificada va entrar a tres minuts. No era qüestió de treure’n cap benefici. El punt 7.9 hauria d’admetre alguna modificació o flexibilització futura sense que això generés greuges. Són circumstàncies de l’esport, en aquest cas més singulars perquè afecten l’acompanyant d’un esportista amb deficiència visual. Mare de quatre fills, va ser una gran decepció per a Congost, que s’havia penjat l’or a Rio 2016 i que, si no hi ha res de nou, no tindrà beca per al pròxim cicle olímpic perquè no té medalla. El Comitè Paralímpic Espanyol ha demanat que es faci una excepció i estaria bé que el Consell Superior d’Esports no es fes pregar.