El Barça seria incomplet sense la part de l’escut on hi ha la senyera, el més que un club que revertia el menys que un país, el cadàver de Sunyol atropellat pel pas marcial d’Enrique Piñeyro, el gest de resistència com un mode de llenguatge resilient, la veu discordant en temps de silenci opac i les primeres eleccions a la final de Basilea: la identitat nacional tatuada a l’ànima d’un club de futbol.

Han passat les dècades i el Barça ha passat de ser un espai on reescriure les històries particulars d’un país a ser una empresa global oberta al món, un club establert arreu dels continents que necessita deixar un peu arrelat al Camp Nou, a la primera pedra de Les Corts clausurades per Primo de Rivera, als jugadors exiliats durant la guerra, al canvi de nom per castellanitzar l’entitat, a la supressió de les quatre barres de l’escut, o sigui, a les respostes de qui, què, perquè i a on: el reconèixer la teva identitat quan el món s’obre de bat a bat.

Per això en dies de Diades encertes en què la independència està anestesiada i ens dediquem a defensar la llengua per salvaguardar el país de l’hecatombe absoluta, és essencial hissar les banderes dels símbols, d’aquells que porten el nom de Catalunya arreu, d’aquest Barça que només serà universal si segueix essent particular, d’aquest club que desperta l’odi de la caverna per raons no futbolístiques, d’aquesta manera de ser el món sense renunciar a un mateix, d’aquest cridar “Visca el Barça i Visca Catalunya” perquè la manera de sobreviure d’un ha anat lligat a la manera de viure de l’altre: el Barça és català perquè és universal. Bona Diada Nacional a tothom!