Lesionats
Veig una jove promesa al carrer. Li han vist potencial i pot fer carrera. Juga a segona o potser a primera federació, deu tenir un sou temptador per a un marrec perquè els seus amics treballen tot l’estiu al càmping per pagar-se les despeses de Barcelona. La T-10 s’ha encarit molt i no s’aprèn de la mateixa manera a la universitat sense discutir entre birres al bar de la facultat.
Viu envoltat d’un entorn de futurs professionals, el seu somni des que guanyava partits ell sol abans que el fitxés el millor planter. Aquest ha de ser el seu any. Hi ha talent i esforç i ha començat la pretemporada amb l’objectiu de fer el salt definitiu. Ho té entre cella i cella. No hi ha qui l’aturi. S’entrena a una marxa més que els seus companys. Al camp, destaca. És imprescindible a l’esquema mental de l’entrenador. Però, fruit de l’atzar o per culpa d’una entrada a destemps, el genoll es regira. És dolorós. Sap de sobres que diu adeu a la temporada. Passa tres dies horribles a l’hospital. El futbol continua sense ell i els metges avaluen el temps feixuc de recuperació. Aixoplugat per l’acompanyament incondicional de la família mentre els falsos aduladors fugen cames ajudeu-me, voldria cridar d’impotència, però no té esma.
Ara que la temporada esportiva s’inicia, aquest article vol ser un humil record per als esportistes que s’han lesionat de gravetat i són absolutament conscients que no tindran més remei que competir una llarga temporada des del sofà.