Navegació turística
El dia que no hi ha regata, el centre de premsa de la 37a America’s Cup Louis Vuitton que se celebra a casa és buit. Podem comptar 256 cadires negres encoixinades a banda i banda de llarguíssimes taules blanques amb endolls de corrent per als ordinadors i veure-hi un periodista aïllat (passa dels 50) teclejant desmenjadament el portàtil, un altre (s’acosta al mig segle) llegint les instruccions d’un paper en anglès i castellà per connectar-se al wifi i quatre o cinc enviats d’alguna cadena de televisió (tant elles com ells no arriben als 40) que parlen com l’aristocràcia periodística d’aquest racó de feina del World Trade Center del port de Barcelona.
A punt d’enllestir-se el quadre de les semifinals de la competició d’aquest dissabte, la mitja dotzena de nois i noies (d’entre els 20 i els 30), amb la samarreta verda dels voluntaris perfilant-los el cos, mantenen la conversa habitual de qui augmenta el currículum amb cara bonica i treball precari, amb la naturalíssima picardia de l’aparellament enllaçant-los la xerrameca.
La sala és gran. A l’esquena, per on s’entra a través d’una porta corredissa opaca que només s’obre un cop el servei de control blau marí o negre de l’exterior us ha llegit el codi QR de la credencial penjada al coll com qui passa un producte per la caixa registradora, hi ha una noia, rere d’un taulell, que us dona la benvinguda estenent el braç com si volgués airejar l’espai o fer-vos córrer la vista per admirar-lo. De fet, tan sols entrar-hi, el finestral grandiós de la paret del fons, i al davant del qual hi ha el taulell amb les cafeteres i les neveres amb refrescos observant-vos de tant com espurnegen, corbat com una immensa pantalla immersiva us atrau més que els monitors de més de 70 polzades de les parets laterals, on el servei de premsa de l’esdeveniment fa passar els reportatges i les notícies que us elabora.
A l’altra banda dels vidres, passa per davant vostre, majestuós com un teló que s’escorre, el pal enorme d’una embarcació que entra al port vell de la ciutat per la nova bocana. Sense el velam estès i en la llunyania que estira els núvols costa de llegir-li el nom, amb el serrell de tantes embarcacions com el segueixen. En deu ser algun de les competicions menors, la Unicredit Youth i la Puig Women’s, amb què els organitzadors de l’America’s Cup vol fer-se els joves i les dones, que aquests dies s’incorporen a la feina.
Ja no hi són, els dies que els tinglados o els magatzems del port amagaven els locals de mala mort on els mariners descarregaven virilitat i penes, però els camàlics mal vestits i apedaçats que, sobretot a partir que l’entrada marítima de la ciutat fos olímpica i creuerista, semblaven haver desaparegut del tot han tornat rejovenits i amb vestimenta nova.
Fent cabal de Turisme de Barcelona quan recomana i facilita als propagadors periodístics de l’entreteniment una visita a la ciutat rere les tramoies portuàries, passejant pels molls els nous bastaixos apareixen uniformats amb els colors corporatius del port, sobre les llanxes que guien i aparquen als amarradors els vaixells luxosos dels visitants com els grums d’un complex turístic d’aigua, i dels iots imperials, feinejant-hi com formigues per les cobertes per fer-los entrar amb la solemnitat operística de qui es vol fer veure.
L’entrada del catamarà Shades of Grey, d’11,58 metres de mànega i 24,38 d’eslora, i que pot llogar-se per 80.000 € la setmana, en remunera, pel capbaix, 20, d’aquestes noves espatlles de la marineria, per desfilar per davant dels ulls dels escassos ciutadans que prenen el sol al Moll de la Fusta i a qui el pal major sega l’ombra. Uns quants el fotografien amb el mòbil com la mainada fotografia en una casa de pagès zoològica un paó que s’estarrufa.