Avui és la festa del Terç, la festa major d’Osor. Com cada any, un altre dia assenyalat del cicle anual de retrobament familiar, a casa de la meva germana i el meu cunyat. Si no hi ha res de nou, hi arribarem de Barcelona cap al migdia i esperarem trobar la primera abraçada de la meva estimada fillola Jana, segurament mig pam més alta que l’última vegada que la vam veure abans de l’estiu. Sentirem l’olor del rostit de festa major, el mític rostit de la meva mare que, sota la seva supervisió, ja ha passat a les mans de la meva germana Marta mantenint l’essència. I abraçaré la mare, i el pare, i sortirem a passejar al sol i seguiré el seu pas lent de 95 anys molt i molt treballats, i en Josep Maria em posarà al dia de les coses del poble. I la Marta i en Marc faran la seva amb la Jana anant i tornant d’aquí cap allà i essent a tot arreu en tot moment amb la seva energia inesgotable que ens alimenta una mica a tots els que l’envoltem. L’Anna xerrarà pels descosits i s’ho passarà pipa, amb la Lola i la Marta, col·locant als plats cadascun dels elements de l’entremès. Sí, ja fa uns anys que el menú familiar de la festa major és el clàssic dels àpats de festa dels anys setanta: entremès i rostit. Insuperable!

I dinarem, aviat, perquè algú cridarà que té gana, i només haurem d’esperar que la Marta petita estigui a punt, potser perquè en aquell moment s’haurà posat a rentar el cotxe. I ens preguntaran pel casament d’en Jaume i la Lucy a Mèxic i xerrarem sense ordre ni concert i em posaré nerviós perquè no hi ha manera d’acabar un tema que ja se n’obren tres més, i em rendiré i em limitaré a gaudir aquell moment de desordenada conciliació familiar, que al capdavall és el ciment que ens cohesiona. Serà com cada any, com ha de ser, i serà al mateix temps un moment únic i irrepetible. Un més de la col·lecció de moments que ens han dut fins ara i aquí. I que sigui per molts anys!

Només ens quedarà fer temps per arribar a l’hora del Ball del Ciri, el moment més identitari de la festa dels osorencs. I aquest any tenim un plat fort, fortíssim! Girona-Barça a Montilivi a un quart de cinc. La festa major del futbol català al màxim nivell fins ara. El meu cunyat Josep Maria agafarà el comandament de les operacions perquè ens reunim al voltant de la televisió per veure un partit apassionant. La passió és la fórmula que vaig trobar l’any passat per viure com una de sola la meva estima pel Barça i la meva estima pel Girona ara que han entrat en competició directa. En la prèvia del Barça-Girona a Montjuïc, vaig acabar l’article del 10 de desembre de l’any passat dient això: “Com no ser neutral i alhora no prendre partit? En fi. Potser no es tracta de mirar d’entendre-ho. Potser només de viure-ho. Apassionadament, és clar.”

Amb el dilema emocional resolt, espero gaudir d’un espectacle futbolístic de primeríssim nivell. No només local, sinó mundial, que no és exagerar i que és motiu d’orgull del futbol i l’esport català. Estem parlant del Girona entre els nominats a millor equip europeu de l’any en els premis de la Pilota d’Or (que aviat és dit) i el Barça que de la mà de Hansi Flick sembla que pot estar entrant en una nova dimensió (que no és poc; és molt). La temporada tot just acaba de començar i ves a saber com acabarà. Però amb el que hem vist fins ara, el Girona ha reconstruït les sortides sensibles de jugadors clau i ja ha mostrat l’urpa competitiva i el joc seductor del segell de Míchel. I el Barça de Flick sembla encaminat a l’actualització de l’ADN culer al futbol de la tercera dècada del segle. Avui, doncs, entremès, rostit i Girona-Barça. Encara més insuperable! Que per molts anys els partits entre el Barça i el Girona, guanyi qui guanyi, siguin la festa anual del futbol català amb dimensió mundial. Bon profit!