Una vida entre el cel i la terra
De vegades, per l’extrema sensatesa que emanen, les frases més senzilles són les que estan més carregades de raó. “El millor alpinista és l’alpinista viu”, deia Gaston Rébuffat en una demostració de saviesa vital que treu ferro a l’assumpte alpinístic i a l’èpica amb què, a voltes, alguns expliquen les seves proeses. Rébuffat ve a dir que de poc serveix haver protagonitzat una escalada monumental si un no baixa de la muntanya amb vida i més o menys sencer. Les cròniques en diran bé, és clar, i amb el temps serà recordat i reivindicat pels seus predecessors, però a casa el trobaran a faltar i poc profit en traurà, la família, d’aquesta xerrameca. Potser Rébuffat (1921, Marsella - 1985, París) pensava així perquè no concebia la muntanya com un esport sinó com una vida “entre el cel i la terra”. Era un apassionat que cercava en les muntanyes l’essència pura de l’alpinisme i la diversió per sobre de la competició. Escalar suposava per a ell era una comunió harmoniosa amb la muntanya, no pas un desafiament.
Per aquest motiu va tornar tan decebut de la primera expedició de la història que va escalar un vuitmil, aquella en què Maurice Herzog i Louis Lachenal van aconseguir trepitjar el cim de l’Annapurna (8.091 m). No li interessaven les lluites intestines entre les grans nacions del món per ser els primers, ni les gran expedicions pesades. Per a ell, les muntanya era “un somni” que preferia “als records”. Malgrat tot, potser sense ni tan sols plantejar-s’ho, Rébuffat va ser un alpinista extraordinàriament polivalent per a l’època i un pioner amb tots els ets i uts. Tot i néixer al costat del mar de la Costa Blava, on va aprendre l’escalada en roca a les Calanques, amb 21 anys ja s’havia convertit en un guia de muntanya de Chamonix, en una època en què aquest honor semblava reservat només als alpinistes locals.
Que no participés de la voràgine del món alpinístic de l’època –que ha arribat al paroxisme en els temps actuals amb situacions a vegades certament grotesques– no significa que Rébuffat no anhelés dur a terme projectes alpinístics de gran envergadura. El de més renom va ser, sens dubte, la primera escalada a les sis grans cares nord dels Alps: Grandes Jorasses, Cervino, Eiger, Cima Grande di Lavaredo, Petit Dru i Piz Badile. Les sis parets ja havien estat desvirgades però ningú les havia escalat totes sis. Sense la necessitat de plantar-se als grans cims de l’Himàlaia, Rébuffat, com també va fer l’italià Walter Bonnatti, va convertir els Alps en el seu terreny de joc particular, on va convertir-se en un dels grans alpinistes de la història. De fet, en aquest massís va arribar a obrir fins a una vuitantena de vies d’escalada, de les més de 1.200 que va encadenar durant més de 50 anys d’activitat.
Gaston Rébuffat també va inventar una tècnica d’escalada que porta el seu nom i va recollir la seva activitat alpinística, però sobretot la seva particular manera d’entendre la muntanya, en una dotzena de llibres que ja són una referència del gènere. De figura espigada, amb uns moviments gràcils i elegants durant les seves ascensions, serà recordat principalment pel fet d’apropar-se a la muntanya amb humilitat, respecte i passió.