Fa deu dies es van clausurar els Jocs Paralímpics de París. Durant 11 dies, 4.400 atletes amb discapacitat física, intel·lectual o visual provinents de 182 països han competit en 22 disciplines esportives per aconseguir una medalla en alguna de les 549 proves programades. S’ha de reconèixer l’esforç realitzat els darrers anys per donar una major visibilitat a aquesta competició esportiva. Els dos milions i mig d’entrades venudes denoten un interès creixent del públic. La cobertura mediàtica també s’ha ampliat, amb un total de 2.200 periodistes acreditats i, per primera vegada, s’han retransmès les competicions dels 22 esports.

Tanmateix, entre els espectadors encara perviu una mirada més centrada en la seva condició personal que no pas en les seves gestes esportives. Sovint, contemplar la seva actuació desvetlla entre el públic una certa condescendència paternalista –“pobrissó”– que, en comptes d’ajudar a normalitzar la seva discapacitat, incrementa la victimització i l’estigmatització dels esportistes paralímpics. Perquè, com qualsevol altre esportista d’elit, la seva vàlua no té a veure amb la superació de la seva minusvalidesa, sinó amb l’entrenament i l’esforç necessaris per aconseguir un rendiment esportiu superior als altres. Un sacrifici personal i familiar diari durant quatre anys que la majoria de nosaltres no estaríem disposats a fer. Per això hem d’abandonar una compassió mal entesa, arrelada en el fet de creure’ns més afortunats, per deixar pas a una admiració que, reconeixent el seu mèrit, valori, també econòmicament, la seva extraordinària dedicació.