Benvinguts, aficionats del Girona, al realisme, el gènere que defineix el futbol. S’ha acabat la fantasia de la temporada passada. Ara toca drama, unes dosis de terror, angoixa, suspens i misteri a l’estil de Hitchcock, i aventures amb un final incert. A hores d’ara, podríem estar escrivint grans titulars com “Tambors de crisi”, “Alarma a Girona”, “No estan a l’altura” o “Equip insuficient”. I, posats a cridar la malastrugança, fer un gran reportatge per recordar l’experiència del Vila-real la temporada 2011/12, quan se’n va anar cap a segona mentre jugava la Champions. És comprensible que alguns ja estigueu en el camí cap a la basarda o tement el pitjor contra el Rayo. Però calma. Hi ha motius per a l’esperança i en els últims anys Montilivi ha estat el més semblant a Hollywood que ha parit Catalunya.

El productor i el director d’aquesta nova pel·lícula, Quique Cárcel i Míchel, mereixen la nostra confiança, tot i que el nou repartiment d’aquesta seqüela de moment fa patir, per no dir que ens portarà pel pedregar si no fos perquè portem l’anell Únic. Al mig del camp, Romeu –les segones parts mai són bones?–, Van de Beek, Misehouy i l’aspirant a Savinho, Asprilla, fan que l’equip tingui un disseny de producció de sèrie B. Són pocs partits, però a la davantera s’endevina que hi haurà problemes per resoldre les trames més enllà de l’habilitat de Bryan Gil per eliminar enemics com si fos una anguila. Abel Ruiz i, sobretot, Miovski i Danjuma no semblen, en canvi, jugadors per aspirar precisament a un Oscar a la Champions. Del segon, en podríem fer, arribats a aquest punt, un spin-off còmic amb música de Benny Hill quan intenta escapar d’un rival, però no serem tan cruels. Cal que s’adapti a les exigències d’aquest nou decorat.

Pensem, amb tot, que si això fos una pel·lícula de tres hores, n’hauríem vist només cinc minuts. I tal volta els guionistes han decidit gastar totes les bales de l’infortuni en aquesta arrencada. El gol al Parc dels Prínceps i els rebots a València poden ser estratègies per endurir la pell dels personatges abans que una falsa il·lusió d’imbatibilitat els faci abandonar el camí del sacrifici. Moltes històries de la Segona Guerra Mundial arrenquen amb els aliats massacrats arreu abans que, en un tres i no res, arribin victoriosos a Berlín.

El viatge d’aquest any –Champions, lliga i copa– sense Yan Couto, Aleix Garcia, Savinho i Dovbyk és certament com el del capità Willard a la recerca del coronel Kurtz. Sonarà la Cavalcada de les valquíries quan l’equip s’enfronti al Liverpool. Èpica i majestuositat. Però només hi ha una raó final per a aquest viatge, la supervivència. L’avantatge d’aquest equip, a diferència d’altres del mateix país (Catalunya), és que de moment no hi ha una guerra al seu voltant. Tots han navegat fins ara en la mateixa direcció, sigui quina sigui. Quant durarà?

Trobo, i no soc l’únic, que no hi ha glamur a la gespa. Iván Martín, Yangel Herrera i Miguel podrien ser tres bons mosqueters, però sense D’Artagnan queden orfes de les seves principals virtuts. Un capítol a part, és clar, per a Krejcí. Sylvester Stallone, Bruce Willis i Arnold Schwarzenegger no tenen ni idea de futbol, però n’estarien contents. D’aquí a quatre dies el veig posant ordre al mig del camp quan el nostre Coppola vegi en les grans escenes que això d’aquest any se li pot escapar de les mans. Veure Daley Blind a València voltant per la zona de creació em va recordar Joaquim Phoenix fent de Napoleó i Colin Farrell, d’Alexandre Magne, un drama. No es pot repetir.

També és veritat que, malgrat que a molts ens agradaria, això és com una pel·lícula, però no és una pel·lícula. Anar a fer La guerra de les galàxies, que és una bona metàfora de la Champions, sense “la força”, és una odissea que podria acabar amb Míchel d’aquí a cent anys recitant sota la pluja la seva experiència a Europa amb el Girona: “He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja...”