Quan l’adolescent consentit és una criatura apoderada pels pares, doncs ja sabem el resultat: passeja pel món com un cacic sense llei, com si la norma fos la mesura de la seva ira i les persones, l’instrument per complaure el seu desig. Així doncs, seguint aquesta lògica de poder, influències servils i llepons capaços de vendre’s la mare, ens trobem amb el Bellingham de torn dient “tros de merda” a Munuera Montero, i demà serà un altre dia a la cort de Florentino.

Així doncs, anem al “tros de merda” sense caure en les comparacions amb altres sancions per haver-se tocat el nas, haver aixecat el to de veu sense ànim d’insultar ningú o qualsevol altre gest no ofensiu provocat per la frustració del moment. Per què li diu “tros de merda” amb el convenciment superb de qui se sent impune? Fàcil: perquè el Madrid és coneixedor de jugar amb unes altres normes, amb la força de qui té acollonit el col·lectiu arbitral, amb el poder de ser capaç de dirigir carreres com la de Paradas Romero després d’haver estat just amb la violència de Mourinho, i la d’Iglesias Villanueva un cop va expulsar Vinícius a Mestalla. Les conseqüències dels teus actes es decidiran en un despatx amb poca llum i sense ventilació, i el teu bon nom serà destrossat als mitjans patrullats pel de sempre.

Per tant, l’esdevenidor econòmic personal i la lògica de voler una carrera professional duradora estan en joc si el xiulet envolta el Madrid, l’espai on la justícia ha de negociar amb la por; la veritat, amb les mitges mentides, i la decència, amb aquells petits moments de discreta corrupció personal en nom del bé dels teus: ja no cal tenir un politburó de socis a la cúspide del poder arbitral, només cal moure els destins entre bastidors als despatxos.

Aquest fet no treu la capacitat elogiosa del Madrid de sortir victoriós de les guerres més furibundes, de guanyar on els altres no guanyen i d’aixecar partits sense cap mena de lògica, però la història d’aquest èxit incontestable rau també en la capacitat de dominar el context per afavorir una llegenda sense fi: un context que té a veure amb una tradició de victòries que empasta la mentalitat dels jugadors, i amb la capacitat de fer tremolar les cames als rivals enmig de caos anàrquics, i també, cal dir-ho, de remoure el subconscient dels àrbitres quan han de prendre la decisió concreta en el moment clau. L’encert a favor ha de ser rutina i l’error en contra obre el terreny inacabable de les conseqüències.

Per tant, un cop més, la lliga serà una croada blaugrana per trencar l’homenatge al fitxatge estrella del Madrid, una lluita amb la gent de casa per tombar qui es creu propietari de la competició, una guerra mediàtica contra qui treu la bandera de Negreira quan els plans no surten com esperava, un enfrontament entre el poder hegemònic i el contrapoder de qui vol vèncer a pesar de les circumstàncies, o sigui, una realitat maniquea en què el Barça intentarà tombar la lògica cuinada entre els bastidors del poder.

En definitiva, aquest “tros de merda” de Bellingham i els penals d’aquest principi de temporada són un avís per a navegants del que arribarà si el Barça continua al davant en la classificació, una impúdica declaració d’intencions de qui es va creure aquell “civil o criminal” per parar Messi, un dir-te a cara descoberta qui és l’amo d’aquest circ i la necessitat de conformar-te en el paper d’antagonista perdedor. Guanyar aquesta lliga amb Lamine Yamal i els seus amics del pati seria una manera excitant de reescriure la història.