Tam­poc es podia espe­rar un equip que anés fi com una seda, tenint en compte el gran nom­bre de peces que cal encai­xar en el nou pro­jecte. Però el test que ha supo­sat la Lliga Cata­lana posa en evidència que l’Uni encara és lluny del mínim exi­gi­ble. En la final con­tra el Sedis, les giro­ni­nes van ser inca­pa­ces de tallar un 22-0 en con­tra en el ter­cer quart. Una situ­ació pre­o­cu­pant perquè no tan sols no es van saber tro­bar els recur­sos ofen­sius neces­sa­ris per fer-hi front, sinó perquè, a més, i encara més greu, tam­poc van aparèixer els defen­sius per tallar-ho. Tenint en compte que el rival repre­senta el nivell mitjà que es tro­ba­ran al llarg d’aquesta tem­po­rada, caldrà peda­lar molt per inten­tar com­pe­tir con­tra els grans equips esta­tals i euro­peus, que és el que se li suposa a l’Uni. Sense obli­dar, però, que això tot just acaba de començar i que s’està espe­rant l’arri­bada de les que se suposa que han de ser les refe­rents d’aquesta plan­ti­lla –Maya Caldwell i Natasha Mack, les dues com­pe­tint encara a la WNBA–. Amb el perill que això suposa, també. Aquest des­en­caix entre l’inici de les com­pe­ti­ci­ons euro­pees amb la fina­lit­zació de la lliga ame­ri­cana s’ha con­ver­tit en un con­tra­temps impor­tant. No només per a l’Uni, però en aquest cas es fa molt palès. Les giro­ni­nes ence­ten un pro­jecte quasi de zero i els eixos en què ha de pivo­tar no hi són. La pre­tem­po­rada arrenca coixa i quan la com­pe­tició ja està en marxa cal intro­duir les noves incor­po­ra­ci­ons en un temps rècord, sense quasi adap­tació. I ja tenim experiències pas­sa­des en què no totes les juga­do­res són capa­ces d’assu­mir aquest procés, sigui per motius espor­tius, sigui per altres d’intan­gi­bles.

Tor­nant, però, a la Lliga Cata­lana del cap de set­mana pas­sat, ja es poden extreure algu­nes con­clu­si­ons. Lund­quist i Hris­tova ja han con­fir­mat que tenen molts punts a les mans, però ara mateix estan massa soles. D’altra banda, l’equip ha demos­trat les vir­tuts que pot tenir un joc coral i les man­can­ces que suposa no dis­po­sar d’un lide­ratge potent. Espe­ci­al­ment en els moments com­pli­cats, en què calen juga­do­res deci­si­ves. A més, el joc de cinc ober­tes que està poten­ci­ant Roberto Íñiguez, bus­cant els espais per al 2x2 o l’1x1, neces­sita un equi­li­bri amb situ­a­ci­ons de joc inte­rior. Es bus­quen les supe­ri­o­ri­tats en moments pun­tu­als però es troba a fal­tar, en aquests moments, una pivot potent que jugui a prop de la cis­te­lla –em fa l’efecte que enyo­ra­rem molt Mari­anna Tolo–. El bàsquet modern ens porta cap aquí, és clar, però els vete­rans d’aquest esport enyo­rem –segu­ra­ment amb una melan­co­lia cadu­cada– aquell ball de peus d’esquena a la cis­te­lla que en molts casos era d’una plas­ti­ci­tat tècnica indes­crip­ti­ble. Final­ment, defen­si­va­ment falta apu­jar el nivell d’inten­si­tat. Diver­sos graus. I aquesta sí que ha de ser una vir­tut impres­cin­di­ble. No es pot ser només cor­recte en aquest aspecte. S’ha d’aspi­rar a excel·lir. Tot ple­gat, però, acaba for­mant part d’una anàlisi molt mati­nera. L’arri­bada de Caldwell i Mack ho poden cap­gi­rar tot com un mitjó. O no. Aquesta és la incer­tesa. Una situ­ació incon­tro­la­ble per a l’Uni i per a tants clubs que veuen afec­tats de manera impor­tant l’inici i el final de la tem­po­rada si apos­ten per incor­po­rar juga­do­res mínima­ment refe­rents a la WNBA. Una posta, d’altra banda, irre­nun­ci­a­ble que ho con­ver­teix en un peix que es mos­sega la cua. Per tant, toca apel·lar al karma que ja comença a ser habi­tual en cada pre­tem­po­rada: no es tracta de com es comença, sinó de com s’acaba.