Hi ha realitats que són tan irrefutables com que el sol surt cada matí per on surt, però, malgrat això, paradoxalment aquestes certeses s’han d’anar repetint com una cançó enfadosa d’estiu davant d’aquells que s’entossudeixen a llevar-se cada dia clavant la mirada a l’Oest. La catalanitat que defineix el Barça com a institució és una d’aquestes obvietats que tot i ser això, una evidència històrica, està sistemàticament en qüestió, sempre amb el pretext de la falsa neutralitat com a consigna i amb la voluntat poc confessable d’alguns de voler difuminar l’essència d’una institució que, per exemple, ja el 1916 va alçar la bandera de l’oficialitat del català. Tampoc cal entretenir-se gaire a recordar, tot i que potser caldria fer-ho més sovint, el paper simbòlic que va jugar el club a l’hora de defensar una idea de nació durant un període tan fosc com va ser el franquisme, i que va deixar com a testimoni més tràgic l’afusellament del president Josep Sunyol arran de la seva militància.

Durant els anys d’això que n’hem dit el Procés, el Barça també ha estat una potent caixa de ressonància de les reivindicacions pel dret a decidir primer, o la independència després. Pel judici de la història, però, ja queda si l’entitat com a tal i, sobretot, els qui la governaven aleshores, van estar a l’altura de les circumstàncies en un moment tan significatiu com l’1 d’octubre del 2017, quan es va decidir jugar aquell partit de lliga –això sí, a portada tancada–, després de les desaforades càrregues de la policia espanyola unes hores abans. Per cert, el rival aquell dia era un Las Palmas que va embolcallar-se amb una samarreta amb bandera espanyola inclosa, detall que encara està incrustat en la memòria col·lectiva de molts culers certificant allò que dèiem, que la seva és una militància indissociable entre club i país. Al marge, però, del que feien, o en aquest cas miraven de no fer, les juntes de torn, les graderies del Camp Nou van ser durant aquell cicle polític no tan llunyà el marc per fer saber que, en aquell moment, els catalans estaban haciendo cosas, amb una posada en escena ritual i col·lectiva que tenia el seu punt culminant en cada minut 17:14 de partit. Poder escoltar i visualitzar avui d’una sola tacada, i un rere l’altre, com es va viure cadascun d’aquells moments de mobilització de l’estadi, seria un exercici sociològic impagable per copsar l’evolució anímica que ha tingut la reivindicació independentista: del vigor de l’entusiasme inicial durant les vigílies o les dates posteriors al referèndum, passant per la indignació que va contagiar l’empresonament dels líders del Procés fins arribar a un estat progressiu, i imparable, de resignació i apatia. On som ara.

Uns diran que és una conseqüència més del trasllat circumstancial a un Montjuïc trufat de turistes, però els més honestos amb si mateixos admetran que el moment capcot que travessa l’independentisme també s’ha contagiat a un soci culer que no fa tant ja tenia els ulls clavats al rellotge del marcador en el minut 17:10 amb la gola a punt. Qui ho diria això, avui dia, quan no han estat pocs els partits en què, quatre segons més tard, tot just el que s’ha sentit ha estat més aviat una brisa tímida, puntual i gens generalitzada que no fa res més que aguditzar una sensació de declivi emocional. Així de trista deu ser la cosa, que els mateixos Almogàvers han fet públic aquesta setmana un comunicat apel·lant a no defallir i “a continuar reivindicant la independència de Catalunya en el 17:14!”. La fe dels últims irreductibles que, malgrat l’adversitat, perseveren.