Un parell de mesos després de debutar a segona A, el 2008, l’aleshores regidor d’Esports de l’Ajuntament de Girona va fer la previsió que, cap a final d’aquella temporada, se substituiria la visera d’amiant de la tribuna de Montilivi. Ni tan sols calia esperar a l’estiu, raonava, perquè n’hi hauria prou amb quinze dies aprofitant dues jornades seguides jugant a camp contrari. Que no seria tan fàcil com ho explicava, ja ho podíem intuir. Que passessin els anys i que l’amiant es mantingués com a espectador privilegiat dels salts cap a l’elit del Girona, era més agosarat d’aventurar. El fet és que l’amiant, un risc per a la salut pública –prohibit a la Unió Europea des del 2005 però present encara en molts edificis i objecte de diverses actualitzacions de normatives per erradicar-lo–, presidirà la històrica estrena del Girona a la Champions. Una metàfora de la barreja de sensacions que hi viuran els que puguin assistir a un moment únic. A casa, com ha de ser, però sense poder-ne presumir del tot, perquè una ciutat moderna i atractiva com Girona es presentarà al panorama futbolístic continental de primer nivell ensenyant el camp amb menys aforament amb diferència –per la impossibilitat d’ocupar les graderies retràctils– i amb més limitacions –les que són ben visibles i les que no ho són tant i pateixen els que hi van– dels 36 equips participants en aquest nou format. I si fos només per imatge rai, però el peatge car el paguen els abonats que, per sorteig, no podran formar part d’una estrena continental, inimaginable anys enrere, que és el premi a una temporada de somni. En cites tan especials com la de demà, és emotiu, bonic i natural recordar familiars i amistats que ja no hi són i que sabem que n’haurien gaudit tant o més que nosaltres. A Girona, demà hi podrem afegir els que sí que hi són però que s’ho hauran de mirar des de casa per falta de lloc.

N’hi ha que defensen que el Girona hauria d’haver tirat pel dret i jugar la Champions en un estadi amb molta més capacitat, a Barcelona o on fos. Per als que creiem que Montilivi havia de ser el pla A, el B i el C, com el mateix Míchel va defensar sempre, és moment de celebrar amb joia que Girona pugui viure un esdeveniment històric –aquí sí que està justificat un adjectiu que a vegades gastem massa– i que l’himne de la Champions soni per la megafonia de Montilivi. Però tindria un punt d’injustícia obviar el mal que farà veure tan pocs espectadors. Com fa mal que s’hagi convertit en un hàbit exhaurir les entrades a la venda, perquè no deixa de ser el senyal més evident que és ara, en el moment àlgid d’un Girona que està pagant la meravellosa exigència de combinar lliga i Champions, que farien falta els 18.000 o 20.000 seients que tenen al cap per qui sap quin any.

Des d’aquell auguri del regidor el novembre del 2008, mesos després de condicionar de pressa i corrents l’estadi –amb mesures tan bàsiques i obligades com la instal·lació de seients– quan es va pujar a segona A, l’única actuació estructural que s’hi ha fet, més enllà de les que han exigit els organismes que manen, és la graderia de preferent, amb una ajuda, el pla Zapatero, allà on hi havia una lona que cobria les vergonyes de tot el lateral. Tampoc podem dir que la falta d’actuacions hagi estat un engany. El Girona va rebre la concessió de l’estadi per 50 anys el 2018, amb majoria absoluta del consistori, i el pla d’inversions presentat al ple per a l’aprovació ja parlava d’actuacions a llarg termini. Per exemple, la reconstrucció de la tribuna, amb la substitució de l’amiant, la preveien per a la temporada 2028/29. A deu anys vista. Ara, a quatre.

Montilivi viurà demà un dia màgic i serà un goig explicar-ho. Sense oblidar que n’haurien d’haver gaudit molts més.