M’ho temia, i va tornar a passar. Final de la Lliga Catalana Femenina de bàsquet, presentació dels dos equips i himne nacional, amb la versió completa d’Els segadors. Ambient fred, a la grada un diumenge a les 12 del migdia i una llotja amb representants de totes les institucions implicades. I la realització, és clar, enfocant les protagonistes amb cares de circumstàncies quan s’arriba a la segona estrofa i, d’estupefacció, si m’ho permeten, del mateix Isaac Fernández.

L’escena es repeteix any rere any, sigui a Vic com aquest 20 de setembre passat, o en altres recintes amb més –Fontajau, Nou Congost o Palau Blaugrana– o menys capacitat –la Seu o Reus–, per citar els últims dels quals he set testimoni. La competició consta de tres partits amb els tres de la Lliga Femenina i el campió de la Lliga Challenge, que aquest cop era el Lima-Horta i que, quan divendres jugava la semifinal contra el Cadí, feia 48 hores que havia superat el Barça CBS en la final de la seva categoria, també a la capital d’Osona. Passava fins al 2018 en la copa: 6 equips dels quals els petits jugaven una prèvia el premi de la qual, hores després, era ser apallissat per un dels aspirants al títol.

El 14 i el 15 de setembre, Blanes tenia 96 equips en l’Open Day dels campionats de Catalunya júnior, cadet i infantil preferent femení i masculí. 1.700 persones. I si el colofó a aquest macrofestival de partits fossin les semifinals i la final de la competició nacional femenina, en lloc de fer-la dies després coincidint amb un grapat de partits i esdeveniments? O és que ens ve d’un cap de setmana més de menjar i dormir?