El debut històric de Montilivi com a estadi de la lliga de campions va acabar amb una altra derrota cruel per a l’equip de Míchel, que va sortir de París lamentant un gol en pròpia porteria de Gazzaniga en l’últim sospir i contra el Feyenoord se’n va fer dos. Una mala manera d’acabar un dia marcat al calendari, el de la interpretació de l’himne de la Champions per la megafonia. Quedarà marcada per a la memòria la jornada, però no va ser tan màgica com molts gironins imaginaven. Hi havia inconvenients sabuts d’entrada, per la normativa de la UEFA que impedeix la utilització de graderies retràctils –malgrat que són habituals en grans esdeveniments esportius com la Fórmula 1, la Ryder Cup i fins i tot els Jocs Olímpics–, però se’n van afegir més. Montilivi és l’estadi amb menys capacitat de tots els de la Champions, amb 9.721 seients disponibles, i l’entrada contra el Feyenoord va ser de 8.752 espectadors. Un miler de seients desocupats és una xifra massa elevada que convida el Girona a analitzar els motius, entre altres coses per respecte a tots els abonats que havien de resoldre en un sorteig les seves aspiracions a veure els partits de la Champions. Si és perquè la UEFA en va tornar tard, se li ha de fer saber. Si és perquè es va ser massa estricte a l’hora d’oferir les entrades que quedaven a última hora, s’haurà d’ajustar per als pròxims partits. Prou limitat que és l’aforament, omplir-lo ha de ser prioritari.

El debut continental va tenir una altra taca, perquè tant l’esperat moment de la interpretació de l’himne com el començament del partit van enxampar un nombrós grup d’aficionats, sobretot a la graderia de preferent, sense haver entrat, a causa del col·lapse als accessos. Un problema, d’altra banda, recurrent en grans cites a Montilivi. La nombrosa presència de neerlandesos més enllà del sector de l’afició visitant també es va fer estranya, en un dia amb els socis blanc-i-vermells repartits en zones que no són les seves habituals. Un condicionant més de les limitacions de l’aforament de Montilivi, que pot presumir de ser seu de partits de Champions però que, alhora, fa visibles al continent totes les seves mancances.