La mateixa setmana que Andrés Iniesta tancava una carrera brillant i exemplar, Rafa Nadal seguia el mateix camí. El tennista manacorí s’havia resistit a penjar la raqueta, però els problemes físics que arrossega des de fa dos anys l’han dut a dir prou, amb un últim ball en la copa Davis el mes que ve. Amb 38 anys, i dos anys després de l’adeu de Roger Federer, el Big Three perd la segona pota. Queda Novak Djokovic, que té assegurat el lideratge en títols de grans eslams (24), pels 22 del balear i els 20 del suís. Tres gegants, amb perfils, estils i maneres de fer diferents, que han marcat una època probablement irrepetible.

Nadal va exhibir aptituds des de ben petit –amb 15 anys, va ser el més jove a guanyar el seu primer partit en un torneig ATP–, i el caràcter competitiu, la capacitat de superació, la perseverança i la fortalesa mental van anar forjant una carrera espectacular. És precisament la mentalitat competitiva el millor llegat que deixa una trajectòria que en la terra batuda es va convertir en llegendària. Ho demostren els 14 títols de Roland Garros, sense oblidar els 12 del Godó. La complicitat amb el RCT Barcelona és natural per les arrels, perquè en forma part des dels 14 anys. La que ha aconseguit amb París, i que va quedar ben reflectida amb el paper que li van reservar en la cerimònia dels Jocs Olímpics, és gràcies a les exhibicions, convertides en costum, a la Philippe Chatrier, d’on va sortir ovacionat en la seva última aparició potent en una pista. Un reconeixement que, amb l’anunci de la retirada, s’ha estès de manera unànime a tot el món del tennis, perquè se’n va un dels grans noms propis de l’esport mundial.