El Ciutat de València
Dir que hi ha coses que només passen a València és com dir a algú que viu a la lluna de València que té el cap a tres quarts de quinze: per evident i per contradictori; si més no, fins que no aclarim el misteri quàntic de l’omnipresència o descobrim com viure sense portar el cap al damunt de les espatlles.
Veure des de l’estadi Ciutat de València, que és el camp del Llevant, com el món identifica la ciutat del riu Túria amb l’equip de futbol que juga a Mestalla, emparenta els seguidors granota, com es coneixen, amb els pagesos de l’horta valenciana, que feien nit a les portes de les muralles més pendents d’aconseguir un bon lloc al mercat que no pas de la serena de la lluna, perquè resulta evident que els estira més el que tenen al davant que no pas el que carreguen a l’esquena. I vet aquí la contradicció, perquè és precisament el que arrosseguen, allò que els alça.
Què ho fa, que avui, un diumenge a la tarda, el tramvia número 6 vagi ple de criatures i de gent gran fins a la parada de l’estadi per veure un equip de segona? I com és que les 25.000 persones que hi podrien transitar hagin d’entaforar-se als combois en intervals de 20 minuts d’espera? Del centre de les Tendetes de Campanar, ara al mig del nucli urbà, que era l’escampall d’hortes on hi havia, a les instal·lacions del Patronat de la Joventut Obrera, el camp de la Planxeta, o des dels barris mariners del Cabanyal o Natzaret, on hi ha projectada la futura ciutat esportiva del club, o des del poble de Bunyol, a les comarques castellanoparlants de l’interior del país, on es localitza l’actual centre d’entrenament i l’escola futbolística, hi ha, pel cap baix, una hora llarga de transport, per poder arribar, gairebé expulsat al nord-est de la ciutat, al camp on es reuneixen els habitants d’aquestes zones lingüísticament separades.
Vicent Juan, antic catedràtic de física i química de l’institut Lluís Vives i seguidor del club de tota la vida, enfundat amb la samarreta blau i grana de l’equip i una gorra amb visera de beisbol cobrint-li la senectut com un presagi de Florida, on rumia anar-se’n, rememora, enmig del formigueig de l’entrada, com un altre seguidor del club (“aquell xiquet de l’horta que escriu”, diu, per recuperar el nom del “Tigre de Sedaví, l’aprenent de boxador... sí, Ferran Torrent”, al capdavall recorda) explicava que si, a ells, els titllen de granotes pel rauc dels amfibis de les sèquies del voltant del camp on jugaven, als senyorets de la ciutat que segueixen el València els anomenen xotos pel castellà estirat que xerrotejaven i no entenien.
Entrant a l’estadi, en el portal del club llegim que l’equip del Llevant o del Levante, com indistintament s’hi anomena, es va fundar a les hortes el 1909 i fem càlculs: 10 anys abans que no pas el que es va crear al centre oficial de la ciutat, al bar Torino, en el lloc exacte de la plaça de l’Ajuntament on una placa assenyala, a imatge de la que origina totes les carreteres d’Espanya a la Puerta del Sol de Madrid, literalment el “KM-0 del valencianisme”.
Traiem el cap a la graderia per la porta 8 mentre el locutor anima a tot drap pels altaveus de l’estadi a cantar l’himne del club i passem pel davant de la tribuna de la presidència, on podríem saltar tan sols que la cama se’ns alcés mig metre. De seguida ens indiquen, espectadors rasos com nosaltres, on tenim el seient, i veiem, envoltant l’estadi com el cèrcol d’una corona, els emblemes del club: “Levante, tus colores son los míos y tu nombre mi ideal. L’equip dels valencians. Benvinguts a l’estadi Ciutat de València. Qué grande es ser pequeño. Orgull granota” i es fa un silenci serè abans que el camp sencer no llanci a viva veu l’himne que li espolsa la càrrega que arrossega.