Per què estimàvem tant Neeskens
Les notícies tràgiques arriben quan arriben i la de la mort de Johan Neeskens, en un dilluns massa atrafegat, em va arribar tard, quan tothom ja la sabia feia moltes hores. No és això el més important, òbviament, més enllà de tenir la sensació que no havia tingut temps de fer-me’n la idea quan el company Lluís Simon em va trucar per fer-ne una valoració per a l’obituari d’El Punt Avui. Va ser després que em vaig adonar que amb prou feines havia sabut dir un parell d’obvietats i que no havia estat capaç d’expressar la magnitud del que significava la pèrdua d’un dels jugadors més estimats de la història del Barça.
A la nit, ja a casa, vaig ser capaç de fer una síntesi del que havia significat Johan Neeskens per als que tenim prou edat per tenir memòria del seu pas pel Barça i que l’havíem vist des del mundial 1974. Ho vaig dir així al meu compte d’Instagram: “A Cruyff l’admiràvem tots. Però a Neeskens l’estimàvem. Perquè jugava bé a futbol, però sobretot perquè sempre jugava amb tot el cor, com si fos sempre el seu primer partit i l’últim alhora. I perquè les llàgrimes del seu comiat del Barça sempre han estat les més sinceres i les que més ens van doldre. I perquè ‘Neeeeeeskens! Neeeeeeskens!’ sempre ha volgut dir molt més que cridar el seu nom, ha volgut dir una manera incondicional de sentir els colors blau i grana. Descanseu junts, Johans. Per sempre més als nostres cors.” Això ja s’aproximava més al meu sentiment. Però he estat tota la setmana pensant en ell.
Quan Neeskens va arribar al Barça jo era un nen d’onze anys. A molts ens va entristir que la seva arribada no va suposar que Hugo Sotil pogués continuar jugant. Però no era culpa de Neeskens, sinó de la corrupció del futbol espanyol. I encara que això ens dolgués, Neeskens ens va robar el cor de seguida. Ja s’ha dit: perquè era a tot arreu, atacava, defensava, va importar els tackles, feia gols i no només de penal amb aquells xutassos característics. Era un jugador vistós però no eclipsava ningú, perquè la seva feina era ajudar l’equip. I ell tenia els moments per lluir, com ara amb unes rematades de cap en planxa que eren tot un espectacle. Per fer-se’n una idea, com la famosa d’Evaristo contra el Real Madrid repetida moltes vegades.
Quan vaig tenir quinze anys i vaig començar la meva imperceptible carrera futbolística a tercera regional amb la UE Osor, vaig jugar amb turmelleres blanques. L’explicació, més enllà de l’estima que li tenia, és senzilla. Tenia prou coneixement per no voler assemblar-me a Johan I, jugador genial, únic, irrepetible i inimitable. Neeskens, en canvi, era més terrenal. Tots podíem intentar fer tackles, llançar penals xutant fort o fins i tot llançar-nos en planxa. I el més fàcil, portar turmelleres blanques com ell.
Després va arribar el seu adeu, en contra de la seva voluntat. Ens va doldre molt, però sobretot li va doldre a ell. Sempre he pensat que mai més va ser el mateix. I des de llavors, sempre li vaig veure tristesa als ulls. Cert que hi té a veure la mala vida que va dur en els anys a Nova York, que li va deixar senyals al rostre, com aquelles bosses sota els ulls. El noi que havia estat tot llum s’havia tornat gris. Com que l’havia estimat tant, m’enganyava a mi mateix dient-me que el que veia en ell i em feia certa pena era imaginació meva. L’havia estimat molt. L’havíem estimat molt. Enteneu-me. A l’època actual els ídols són els que ho guanyen tot, com ara Messi i companyia. En aquella època, els nostres ídols eren els jugadors que ens donaven esperança de temps millors, encara que només fos en episodis comptats, com el 0-5 al Bernabéu de Johan I i la Recopa de Basilea de Johan II. Encara que no tingués res a veure amb el Barça, com diu Gabriel Ferrater al poema Ídols: “Aleshores [...] no teníem records. Érem/ el record que tenim ara. Érem/ aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,/ per la submisa fe de després”.