El passat mes de maig plantejava en un article algunes directrius a tenir en compte a l’hora d’abordar el mercat d’estiu del Barça. Dissortadament, la cançó Si jo fos ric, paradigma del voler i no poder adquisitiu i inspiradora del títol, s’ha convertit en el leitmotiv que ha acompanyat el director esportiu a l’hora d’intentar reforçar la plantilla. Tot i disposar dels diners, o almenys això és el que ens asseguraven, el fair play financer de la Lliga ha fet impossible la incorporació de més jugadors. De fet, sense la lesió de Christensen, l’únic fixatge realitzat no hauria estat inscrit.

Al meu parer, l’equip tenia prou talent per no haver de plantejar un revolució. Bàsicament es tractava d’evitar la pèrdua de peces cabdals sense substituir-les com la temporada anterior i desprendre’s d’algun futbolista amb mercat només per contractar-ne un altre d’encara millor. Recomanava tenir paciència i no precipitar-se tot esperant el moment en què la maduració dels joves i l’explotació de l’Spotify Camp Nou permetessin construir una plantilla que aspirés a tot. I, òbviament, esperava un rendiment superior dels jugadors. Tenint en compte això, feia unes consideracions per a la confecció de la plantilla.

Malauradament, no s’ha apostat per incorporar un mig centre, una de les poques coses que generaven consens en el barcelonisme, i s’ha considerat prioritari el fixatge d’un atacant. Potser mai sabrem del cert si aquest canvi de criteri ha estat únicament per motius tècnics o bé han prevalgut els aspectes econòmics (recordem que per poder pagar la clàusula de Nico Williams el club havia de demanar un crèdit bancari). Per tant, la responsabilitat de cobrir aquesta posició en els partits importants recaurà en De Jong (a Marc Bernal, al marge de la lesió, no se’l podia sotmetre a aquesta exigència). Els resultats diran si ha estat un encert o una temeritat.

La negativa a sortir del club dels futbolistes més cotitzats que no eren titulars indiscutibles ha impedit cercar jugadors que apugessin el nivell en algunes posicions. Tot i això, la manca de fair play també ha tingut aspectes positius: no s’han renovat les cessions dels Joãos, s’ha apostat per jugadors del planter per cobrir els laterals, s’ha facilitat la sortida de Gündogan i s’ha recuperat Ansu Fati. En canvi, Lewandowski ha vist refermada la seva indiscutible titularitat, mentre que Vitor Roque ha marxat a un altre club per gaudir dels minuts necessaris per intentar demostrar que mereix una oportunitat.

Al marge dels imponderables produïts per les lesions, el balanç del mercat culer és prou assenyat si tenim en compte les limitacions econòmiques. Deco ha donat estabilitat a un projecte de futur mantenint els jugadors que han demostrat la seva vàlua els darrers anys i apostant pels joves del planter davant la impossibilitat d’incorporar jugadors contrastats. Malgrat la manca de reforços en algunes posicions, l’equip no s’ha afeblit i ha incrementat els seus recursos ofensius. Ja sigui per convenciment o per obligació, l’austeritat i l’equilibri –balanç de +20 milions– han marcat el camí, ajornant les inversions més importants per quan el club disposi de més múscul econòmic.

Ara correspon a l’entrenador fer rendir l’equip per damunt de les expectatives com va fer Xavi la temporada 22/23. En espera de l’impacte de la recuperació dels lesionats, assistim a una gran actuació de tots els jugadors gràcies a una proposta de joc que ajuda a maximitzar les seves virtuts ofensives i defensives –transicions ràpides, pressió després de pèrdua i línia de centrals avançada– i en minimitza les mancances –desequilibri i xut exterior en atac i defensa de l’àrea i en el cos a cos.

D’aquí a uns mesos serà, de nou, el torn del director esportiu. Des del club s’assegura –ja ho veurem– que hi haurà marge salarial per enfortir algunes posicions. Pel que hem vist fins ara, la distància més gran entre els titulars i els suplents es produeix als laterals i a la línia d’atac. Mentre que les actuacions de Gerard Martin han estat correctes, Héctor Fort no ha disposat de gaires oportunitats, condicionant l’opció de Koundé com a central. Al davant, encara estem esperant Ferran Torres, Pau Víctor no ha destacat i Ansu Fati ha participat poc.

Al gener, Flick haurà tingut prou temps per avaluar el rendiment de la plantilla i detectar-ne les deficiències. Cal comptar amb la seva opinió. Tanmateix, el club no pot caure en l’error comès altres anys de portar futbolistes cedits d’altres equips que no tinguin suficient nivell, romanguin a la banqueta i frenin l’evolució dels jugadors del planter. A més, amb la situació econòmica del club, no ens podem permetre errades que ens condicionin futures operacions. A l’hivern és preferible guardar els calés a la caixa –tret que puguis avançar un fixatge planificat per la següent temporada– per posar-los al camp a l’estiu i fer un salt de qualitat definitiu.