El porter no és un jugador
La majoria dels jugadors de futbol en un partit toquen moltes pilotes. Algunes, bé, d’altres, malament, i no passa res. En canvi, el porter es passa gairebé tot el partit mirant el que passa i quan li arriba la pilota, si comet un error, és determinant. La vida de porter és difícil. Si un davanter falla quatre ocasions i n’encerta una, tothom l’admira perquè ha fet un gol. Si un porter para quatre xuts i se n’empassa un, tothom recordarà que per culpa seva el rival ha fet un gol. Un porter no és un jugador, ni està fet de la mateixa pasta.
El porter és un cas part. Si els seus deu companys a l’equip només poden tocar la pilota amb els peus, ell sobretot ho fa amb les mans. Si els seus companys corren deu quilòmetres per partit, ell no arriba a un. Si els seus companys intenten fer gol, ell és l’antifutbol, el que intenta que no se’n facin. Fins i tot va vestit de color diferent.
La majoria de porters són estranys, excèntrics i tenen fama de solitaris. No sabem si els que són solitaris se senten atrets per ser porter o si el fet de ser porter et fa tornar solitari. O les dues coses alhora.
Cal admetre que des de fa anys els porters intervenen molt més en el partit i la pilota passa molt més pels seus peus en la construcció del joc des de darrere, amb passades cap al lateral o als centrals. Això és cert, però la seva funció principal segueix essent una altra: aturar els xuts que van entre els tres pals. Per això no és el mateix ser porter que ser jugador.
Un exemple de tot plegat és el nou porter polonès de cognom impronunciable que ha fitxat el Barça. Aquests dies s’han vist un reguitzell de fotografies d’ell fumant. Fins i tot en alguna entrevista ho ha reconegut i ho ha circumscrit en el seu àmbit privat, afirmant que això no afecta el seu rendiment. Ens podem preguntar si ha de ser un model per a la mainada, si el club ho ha de permetre a un esportista d’elit o si afecta el seu rendiment. Si fos un atleta, un ciclista o un futbolista de camp tothom tindria clar que sí que afecta el seu rendiment. Però si fos un jugador d’escacs, de tir amb arc o de billar, fumar el perjudicaria? A què s’assembla més un porter, a un esportista de resistència aeròbica o a un que ha de tenir els reflexos atents, com un jugador de tennis taula?
També és diferent el rol del porter en relació amb l’entrenador. Si un jugador no està del tot fi, o està cansat, se’l pot substituir. Si porta una mala ratxa se’l pot asseure a la banqueta un parell de partits i el següent tornar a posar-lo de titular. No passa res. Però els porters no funcionen així.
L’entrenador es casa amb el porter. El manté de titular sota pals passi el que passi, encara que tingui algun partit dolent. S’entén que pel porter la confiança és la titularitat, peti qui peti. Fins que s’acaba. El cas del Girona va ser paradigmàtic: el titular era Juan Carlos fins que un dia Míchel el va canviar per Gazzaniga i l’altre mai més no ha tornat a ser titular a la lliga. Una altra cosa és la copa del Rei, on de vegades els entrenadors fan jugar els porters que a la lliga són suplents perquè mantinguin la forma.
Els entrenadors han de prendre moltes decisions i, com cadascun de nosaltres a la nostra vida, no totes són iguals d’importants. Escollir el color de la roba o què fer de sopar no té gaire importància, demà ho pots canviar. Una altra cosa és escollir a què et dediques o el lloc on vius, que són decisions que, quan es prenen, marquen. I si s’han de canviar es pot fer, però costa. Com triar un porter titular.