Futbol, a la vaga!
És incomprensible que tots els col·lectius implicats en el futbol professional –remarco que escric “tots”– no promoguin i secundin una vaga general. A sac. Que espanti els peixos més grossos del negoci –lligues professionals, UEFA i FIFA– i els obligui a recular. Perquè s’han passat de la ratlla en l’explotació insostenible dels jugadors, la seva gallina dels ous d’or. No s’hi val a justificar-se en el que cobren, perquè no són màquines sinó persones. I fins i tot les màquines s’avarien!
Els jugadors han d’anar a la vaga perquè no cal tenir tanta mala sort com Rodri –el jugador del City va queixar-se que l’acumulació de partits els abocava a lesions greus i una setmana després queia rodó amb els encreuats del genoll trencats– per adonar-se que ni els més ben dotats poden encaixar 70 partits en una temporada i sortir-ne indemnes. Perquè l’única manera que el cos aguanti tal maltractament és dosificar-se al camp, i això obliga els companys a un sobreesforç, fa que l’equip no rendeixi com podria i decep els seguidors.
Els clubs, per contradictori que sembli, haurien de ser els inductors de la vaga. Ja n’hi ha prou d’aquest model de calendari que infiltra partits i competicions de seleccions –cada vegada més, i més llargues– en la temporada de competicions de clubs. Com si d’un conflicte bèl·lic es tractés, les federacions intervenen els actius (jugadors) als seus legítims titulars (clubs) i els envien al front (Nations League i d’altres), d’on amb sort tornen només esgarrinxats (Lamine Yamal, Lewandowski). Però quan la sort gira l’esquena i la lesió és per a mesos, l’assegurança és un trist consol. Ho deia Cruyff: els diners, al camp, no al banc. I no tot són els diners...
La patronal, per definició contrària a les vagues de treballadors, s’ho hauria de fer mirar. Tebas –per esmentar el més proper– va tenir sort que ni Messi ni Cristiano Ronaldo no es van lesionar mai de gravetat i va poder vendre cars els drets. Però el mateix executiu posat pels clubs, que tan distret va estar arremetent contra la Superlliga amb el pretext que li devaluava el negoci, no s’ha adonat que la FIFA i la UEFA li han estat segant l’herba sota els peus programant més partits i allargant competicions per facturar més. Al preu, és clar, de saturar cos i ànima dels jugadors, insubstituïble matèria primera que els clubs que mantenen Tebas al càrrec paguen a preu d’or.
I els seguidors? Davant una convocatòria de vaga la seva frustració és comprensible, però serà fàcilment superada quan l’aficionat s’adoni que ell, que també paga i no pas poc, està sent estafat, tant per la justificable actitud d’autoprotecció del jugador que es dosifica i no va a totes per aguantar tota la temporada com –sobretot– quan un puntal es lesiona i deixa d’estar disponible tota la temporada.
Amb aquest ventall argumental, com és possible que la via de la vaga no es plantegi en ferm? De solucions n’hi ha, però totes impliquen afluixar. Prou lligues estatals de 20 equips –com la de Tebas– però, sobretot, prou competicions de seleccions escampades aquí i allà. 36 setmanes serien suficients per disputar lligues, Champions i copes diverses que ara s’escampen al llarg de 42 setmanes, amb múltiples interrupcions. De les 16 restants, 8 per a les competicions de seleccions i 6 per repartir entre vacances i pretemporada. L’única finestra per a les federacions, concentrada al juny i juliol, de manera que les lesions de llarga durada minimitzin l’impacte en els clubs. I si no es vol aquesta via, queda oberta la d’una revolució en el reglament del futbol. El bàsquet –sí, sempre el bàsquet– marca camins: quatre quarts en lloc de dues meitats, canvis sense límit, possibilitat que un jugador substituït torni al terreny de joc, temps morts, control del temps de joc aturant el rellotge...