Marzieh Hamidi té 22 anys. I amb només 22 anys ha viscut moltes vides. Aquesta taekwondista cada vegada que trepitja el tatami combat per molt més que per una victòria. L’atleta, que va néixer a l’Iran filla de refugiats afganesos que van tornar a l’Afganistan vora el 2010, viu exiliada a París d’ençà que el règim talibà va retornar al poder, l’any 2021. Segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), el retorn dels talibans va provocar la sortida forçada de 3,2 milions de persones del país i 5,3 milions són sol·licitants d’asil. I una dada alarmant: més de 20 milions de dones (ACNUR, març 2024) viuen amb el que es coneix com a gender apartheid, els atacs sistèmics del règim talibà contra les dones i les nenes, a les quals s’ha prohibit parlar en públic, estudiar, practicar esport, cantar, tenir participació o llibertat de moviments, entre d’altres barbaritats.

És per això que Hamidi es va exiliar a Europa. Des d’aleshores s’entrena a França gràcies a una beca del Comitè Olímpic Internacional, i en els darrers Jocs de París va competir amb l’equip de refugiats. Lluny del silenci, l’atleta ha aprofitat cada ocasió que ha tingut per criticar el misogin règim del seu país, ho fa en cada entrevista que li dona veu i en totes les plataformes de les xarxes socials. Un fet que, segons ha recollit aquesta setmana la CNN, li ha comportat viure amb escorta policial. “Sabem on vius”, “et tallarem el cap”, “et violarem”, aquests són alguns dels més de 5.000 missatges que, segons ha denunciat l’atleta en aquest mitjà, rep pel simple motiu de donar veu als 20 milions de dones que estan sobrevivint en un país que no respecta els drets humans més bàsics. Uns atacs que es van incrementar quan Hamidi va criticar que es permeti que l’equip de criquet masculí competeixi en competicions internacionals amb la bandera afganesa, mentre les dones del país estan obligades a competir sense suport oficial: “Ells venen i competeixen amb la bandera mentre els talibans estan assassinant les dones del país; per a mi són l’equip del règim”, va criticar Hamidi en al·lusió a aquesta situació.

Perquè tot i la batalla d’obstacles que representa per a les afganeses poder arribar al plafó internacional del seu esport, quan ho fan, les institucions les obliguen a fer-ho en silenci. Com aquest estiu en els Jocs Olímpics de París. Ja és irònic que en els Jocs més “igualitaris” de la història es desqualifiqués Manizha Talash de la competició de breakdance per haver sortit a la palestra amb una bandera on es llegia el missatge “Free Afghan Women” (llibertat per a les dones afganeses). Quin missatge llancen els òrgans internacionals quan permeten que l’equip de criquet masculí competeixi amb la bandera alhora que reaccionen amb sancions davant missatges de llibertat?

Hamidi no defalleix. No competeix per omplir la casa de medalles, sinó per demostrar als extremistes que les dones tenen el dret de ser lliures. Ha convertit les seves xarxes socials en la seva principal eina de resistència i des d’elles, sota l’etiqueta #LetUsExist –#Deixeu-nosExistir–, passa a l’acció perquè les dones i nenes no siguin oblidades, suprimides i esborrades de la societat. Marzieh Hamidi no pot lluir la bandera del seu país, però s’ha convertit en la millor banderera de la igualtat.