Ahir el Girona va sumar la segona derrota del curs en la lliga a Montilivi. Un fet que entra dins la normalitat del club, i sobretot tenint en compte l’entitat dels rivals contra qui ho ha fet, Barça i Real Sociedad. Partint d’aquest fet, que és molt important tenir-ho sempre present, és cert que els gironins no estan passant pel millor moment pel que fa a resultats, dels últims divuit punts n’han sumat cinc, i això és una cosa que pesa a l’equip. Ara bé, avui em centraré en l’exigència que sembla que vol implantar una part de l’afició a l’equip. És complicat fer comparacions amb el curs passat, però no és una actitud gaire positiva per encoratjar l’equip. Si parlem d’actitud, mai m’ha fet la sensació que a la plantilla en faltés. I encara menys amb el lideratge de Míchel, que ens ho va recordant. Ahir, es van tornar a sentir alguns xiulets, segurament fruit de la desesperació del tram final, en què al conjunt blanc-i-vermell li van faltar idees i sobretot cames per trencar la defensa basca. És en aquest moment que es necessita més l’afició, que amb ben poc ahir també va demostrar que era capaç de donar oxigen als seus. Em vaig tornar a plantejar quina és l’exigència que s’ha de donar a aquest Girona i si som conscients del tram que està passant l’equip i el club amb l’adaptació a un format de tres competicions. Val la pena xiular? Sé que el públic és sobirà d’expressar-se com vol i quan vol, només faltaria, però ben segur que aquesta manera d’estirar les orelles és una de les pitjors que hi pot haver.