MVP i la química
El que converteix un jugador o jugadora de bàsquet en diferencial és la seva versatilitat i excel·lència en diversos aspectes del joc. Queda enrere l’extrema especialització. És evident que les qualitats individuals t’encaminen a destacar en una cosa o una altra, però els que se situen per sobre de la mitjana tenen un canell d’or però també bones cames per defensar. O bé són grans llançadors però també excel·lents passadors. Cada vegada més, el bàsquet modern exigeix que el jugador o jugadora sigui complet, en l’aspecte tècnic, tàctic i físic. D’excepcions en trobarem sempre. Grans atacants que no s’escarrassen a defensar. O grans defensors que en atac només són parets. Sempre n’hi ha hagut. Tots en tenim uns quants noms al cap. Però l’evolució del joc fa que cada vegada s’estili menys aquest tipus de jugador monocolor. I els que encara queden han de ser tan talentosos en aquella faceta concreta, tan superiors a la resta, que sigui un peatge totalment assumible el fet que resti en altres aspectes del joc.
La versatilitat i l’aproximació màxima al que podríem considerar un jugador o jugadora total se sol plasmar en els trofeus MVP, que és l’acrònim en anglès de most valuable player. La suma d’accions positives, restant-li les negatives, t’acaba proporcionant un nombre absolut –negatiu o positiu– sobre la incidència de la presència del jugador a la pista. No totes les valoracions són iguals ni es prenen en consideració les mateixes accions, però n’hi ha que són indestriablement comunes: punts, rebots, assistències, faltes rebudes i faltes comeses. És a dir, accions objectivables de caire ofensiu, defensiu, de joc col·lectiu, d’intensitat defensiva i de possessió de pilota. Però en aquesta valoració també hi ha certa trampa. Perquè si destaques molt en una faceta de joc pots compensar les accions negatives en d’altres. Si ets un gran anotador, per exemple, les faltes comeses tenen menys incidència en el global de la valoració. L’efectivitat de l’anotació, però, també es té en compte. Hi ha recomptes en què els tirs fallats també et penalitzen. Per tant, saber triar les opcions de tir –pocs però segurs– et catapulta en la xifra final més que no pas llançar tot el que et passa per les mans. D’altra banda, també és evident que com més minuts passes a la pista, més accions pots dur a terme. Amb la possibilitat, també, de fer-ne més de negatives. Et pots trobar un jugador que ha estat a pista més de vint minuts amb una valoració negativa i, en canvi, un que n’ha jugat dos amb una de positiva. No obstant, en general, la valoració és una apreciació força precisa de la incidència que es té sobre la pista.
Casos pràctics ens porten a parlar, en el cas del bàsquet femení, d’una jugadora com és Chloe Bibby, de l’Spar Girona. Amb només tres jornades de competició estatal ja s’ha situat com la jugadora més ben valorada i la més anotadora. Molt a prop hi trobem Mariam Coulibaly, del Joventut de Badalona: segona amb millor valoració, segona en anotació i segona en rebots totals. Dues jugadores amb una presència determinant a la pista i en el joc col·lectiu del seu equip que s’aprecia subjectivament però que també ho avalen les xifres objectives. És cert que els intangibles aquí no compten i que hi ha aportacions que mai no es podran traduir en números. Aquells jugadors que t’injecten cohesió i consistència. I també són imprescindibles. Tenir un MVP a la plantilla ajuda. Aconseguir que flueixi la química col·lectiva, però, és indispensable.