El Madrid té tot el que pot comprar però no tot el que pot desitjar, és una màquina imparable del què i el qui però no s’ha relacionat mai amb el com, o sigui, gaudeix del poder hegemònic de l’èpica però és un analfabet líric: una màquina pragmàtica destrossada per qui es busca a si mateix com a premissa per guanyar.

Per això no entendran mai el que suposa aconseguir objectius amb la nostra gent, amb els nanos que s’han fet grans a prop nostre, jugant amb els nostres fills a les categories inferiors, escoltant Oques Grasses i Els Pets, essent part d’un ecosistema compartit de Sant Pere de Vilamajor a Los Palacios, d’Estanyol a El Campillo, de Berga a Bajamar, de Barcelona a Mataró, de casa meva a casa teva, dels qui van néixer amb la samarreta a sota del braç i aquells que van venir de fora per fer del Barça la seva vida: La Masia com a espai transformador on diferents orígens s’uneixen per encarar un sol destí.

A partir d’aquí els monstres de Space Jam seguiran guanyant perquè ho porten a la genètica, però no en tindran ni idea del sentit de comunitat al aconseguir fites amb la bandera del ser per sobre del tenir, amb el gust d’arribar als cims gràcies a transmetre una manera de viure als teus fills: Quan celebrem una victòria no només estem cridant pel fet de guanyar, estem saltant perquè tanquem el cercle virtuós de qui transmet una herència a les noves generacions.

En definitiva, ells guanyaran gairebé sempre però l’encant nostre és que cada victòria és una reivindicació de qui volem ser, del record de Carrasco aguantant la pilota de Basilea, de Guardiola dient “ja la tenim aquí”, de Valdés parant Henry a París, de Messi, Xavi i Iniesta al podi de la Pilota d’Or, de Puyol donant la Champions a Abidal, dels Lamine, Cubarsí, Gavi, Casadó, Balde, Bernal, Pedri i Fermín que ens recorden que el Barça guanya quan més s’assembla al Barça: La nostra història compartida, les nostres vides com un sol relat.