Fa només uns dies, a propòsit d’un article sobre Marc Toralles, comentàvem que cap alpinista català ha aconseguit mai el Piolet d’Or, distinció amb la qual el Groupe de Haute Montagne i la revista Montagnes Magazine premien les millors activitats alpinístiques de cada any. Recordàvem, també, que en el Piolet d’Or de l’any passat Toralles havia superat una primera selecció de les millors escalades del 2022, tot i que finalment no es va endur el premi, i que l’escaladora de grans parets Sílvia Vidal havia aconseguit una menció especial en l’edició del 2021 en reconeixement a les seves “ascensions d’avantguarda i en solitari”.

Potser és que els Déus ens van escoltar –o llegir–, però només uns dies després d’aquell article es va anunciar que Jordi Corominas rebrà el Piolet d’Or 2024, però no pas el de la millor activitat duta a terme durant el 2023. En el seu cas se li entregarà el Piolet d’Or honorífic en reconeixement a tota una carrera. Ras i curt, parlem, ni més ni menys, que del premi més important que pot rebre un alpinista. El Nobel de les muntanyes. Corominas és, doncs, el primer català que escala el mont Olimp de l’alpinisme.

Aquest guardó es va començar a lliurar el 2009, any en què es va distingir l’italià Walter Bonatti, que probablement sigui la figura que genera més consens quan es discuteix qui és el millor alpinista de tots els temps. Curiosament, Corominas va formar part del jurat que va entregar aquell premi. D’aleshores ençà, per ordre cronològic, també han rebut el Piolet d’Or honorífic Reinhold Messner, Doug Scott, Robert Paragot, Kurt Diemberger , John Roskelley, Chris Bonington, Wojciech Kurtyka, Jeff Lowe, Andrej Stremfelj, Krzysztof Wielicki, Catherine Destivelle , Yasushi Yamanoi, Silvo Karo i George Lowe. Poca broma!

Jordi Corominas, nascut a Barcelona el 1958, és un d’aquells escaladors discrets que no pul·lulen per les xarxes socials fent el tifa. Apareix poc en els mitjans generalistes, però és una figura habitual en les revistes especialitzades de tot el món. La seva activitat més coneguda probablement sigui la primera i única repetició a la Magic Line, una complicadíssima via del K2 que el 2004 va escalar en solitari en el marc d’una expedició catalana. Desgraciadament, aquella ascensió monumental va quedar enterbolida a causa de la mort per una peritonitis de Manel de la Matta, que havia acompanyat Corominas en l’atac al cim juntament amb Òscar Cadiach, tot i que finalment tots dos van decidir recular.

Corominas és un freelance de les muntanyes, no participa en les grans curses per aconseguir els rècords alpinístics més inversemblants ni pretén ser el primer en res. No es compromet amb res més que amb la seva pròpia ètica alpinística. Ascensions lleugeres i d’estil alpí. Per aquest motiu, fa uns dies explicava en una entrevista a El Mundo que ni tan sols li interessa escalar l’Everest, que va intentar sense èxit el 2006, encara que diu que li han ofert molts diners per fer-ho. Massa aglomeracions! Ell va per lliure, molts cops en solitari i sovint jugant amb la fina línia que converteix una escalada en una activitat d’alt risc.