Una de les principals raons de l’èxit de l’esport modern és la seva reglamentació. Un marc normatiu que permet als esportistes competir en condicions d’igualtat i penalitza el frau. Ara bé, en ocasions assistim a una aplicació de la norma contrària a aquest esperit que castiga accions antireglamentàries que no han estat realitzades per treure’n profit sinó per ajudar algú. Així succeí en els Jocs Paralímpics amb Elena Congost en la prova de marató. A pocs metres de la meta, l’atleta catalana va deixar anar durant uns segons la corda per agafar de la mà el seu guia que anava a caure a terra. Una reacció profundament humana que, en comptes de ser enaltida com exemple d’esportivitat, li va comportar una injusta desqualificació, ja que la parella perseguidora era a més de tres minuts. A més, en ser desposseïda de la medalla de bronze, va perdre els premis econòmics corresponents i, potser, la seva futura beca.

Els membres del Comitè Paralímpic Internacional van actuar com autèntics fariseus, més preocupats pel compliment estricte dels preceptes de la llei que no pas per ser fidels a l’esperit olímpic, del qual suposadament són ferms defensors. Amb decisions com aquesta, el moviment olímpic s’allunya una mica més de la pretensió de vetllar per l’expressió dels valors més humans a través de l’esport. Gràcies, Elena, perquè ens has ensenyat la lliçó més important. Posant a davant la teva preocupació pel patiment del teu company, ens reconcilies amb el sentit més noble i altruista d’una activitat que pot desvetllar el millor de cada persona. Un reconeixement que, malgrat la injustícia comesa, ningú mai et podrà treure.