És millor ser amo del teu destí, encara que el camí sigui arriscat i ple de perills i la victòria, improbable, o bé ser un jornaler a qui diuen el que ha de fer però té la paga assegurada? Depèn del moment i del caràcter de cadascú. En la vida i en el ciclisme.

Ja ha acabat la temporada ciclista. Una temporada atípica, perquè n’hi ha hagut un que ha arrasat tant que hauríem d’anar dècades enrere per poder comparar la temporada que ha fet amb algú que hagués fet alguna cosa semblant, per trobar algú que hagués guanyat el mateix any el Giro, el Tour i el mundial com ha fet Tadej Pogacar aquest 2024. I si hi afegim un parell de clàssiques com la Lieja i la Llombardia, ja és gairebé impossible. A més, també va guanyar la Volta a Catalunya! Un fora de sèrie: només se’n veu un cada 50 anys.

Però la majoria de mortals, inclosos els ciclistes, no són gent fora de sèrie, no ho guanyen tot, sinó que van fent el que poden. I ara, entre una temporada i l’altra, és el moment de triar què faran l’any que ve. N’hi ha que es retiraran, d’altres no tindran cap oferta i hauran de baixar de categoria, d’altres només tindran una opció, però la majoria tindran més d’una oferta sobre la taula i hauran de triar. I no totes les ofertes són iguals ni impliquen el mateix.

En molts casos, el ciclista haurà d’escollir entre dos grans plantejaments. D’una banda, potser té l’opció de formar part d’un gran equip en què paguen bé però s’ha de treballar per a un líder. No hi haurà possibilitat d’exhibicions individuals, no guanyarà cap cursa, només es tracta de fer el que et diguin per ajudar a guanyar el millor del teu equip. La voluntat, l’ambició i la set de triomf personal queden sotmeses a treballar per a un altre. A canvi, això sí, de la seguretat d’un bon salari.

D’altra banda, el mateix ciclista potser pot optar per un equip més modest, en què no li pagaran tants diners però podrà fer el que vulgui. Podrà escollir en quines curses vol competir i, encara que sigui molt difícil, intentar guanyar-les. És arriscat i improbable, però si surt bé se’n recordarà per sempre. És incert, ningú garanteix que succeeixi. De fet, el més probable és que res d’això passi, perquè en les curses surten 180 ciclistes i només en guanya un.

De vegades, laboralment cal prendre decisions semblants. Hi ha persones que prefereixen ser el seu propi cap, emprendre, ser autònom o empresari, que ningú els digui què han de fer, assumir tot el risc, esperant guanyar-hi molt si la cosa va bé. O senzillament no volen que ningú els digui què han de fer i els agrada ser amos del seu destí. D’altres, en canvi, el que busquen és la tranquil·litat d’un salari garantit, potser de per vida si s’és funcionari, al preu d’acatar les ordres d’algú altre, que et diguin què has de fer. Ja sé que no sempre és una cosa o l’altra, i de vegades hi ha assalariats que fan força el que volen i falsos autònoms que pràcticament tenen només un cap. També hi ha ciclistes que en algunes curses fan de gregaris i en d’altres tenen la possibilitat d’intentar guanyar. No tot és blanc o negre, però de vegades cal triar.

De vegades hem d’escollir entre la seguretat i la llibertat. No hi ha manual, no hi ha una decisió correcta. No sabem si l’encertarem. Depèn del caràcter, del moment i de les circumstàncies de cadascú. La tranquil·litat d’allò que està garantit o la incertesa i el risc de la possibilitat de victòria. Només el temps –i, de vegades, ni això– ens dirà quina era la decisió correcta.