És millor ser amo del teu destí, encara que el camí sigui arris­cat i ple de perills i la victòria, impro­ba­ble, o bé ser un jor­na­ler a qui diuen el que ha de fer però té la paga asse­gu­rada? Depèn del moment i del caràcter de cadascú. En la vida i en el ciclisme.

Ja ha aca­bat la tem­po­rada ciclista. Una tem­po­rada atípica, perquè n’hi ha hagut un que ha arra­sat tant que hauríem d’anar dècades enrere per poder com­pa­rar la tem­po­rada que ha fet amb algú que hagués fet alguna cosa sem­blant, per tro­bar algú que hagués gua­nyat el mateix any el Giro, el Tour i el mun­dial com ha fet Tadej Poga­car aquest 2024. I si hi afe­gim un parell de clàssi­ques com la Lieja i la Llom­bar­dia, ja és gai­rebé impos­si­ble. A més, també va gua­nyar la Volta a Cata­lu­nya! Un fora de sèrie: només se’n veu un cada 50 anys.

Però la majo­ria de mor­tals, inclo­sos els ciclis­tes, no són gent fora de sèrie, no ho gua­nyen tot, sinó que van fent el que poden. I ara, entre una tem­po­rada i l’altra, és el moment de triar què faran l’any que ve. N’hi ha que es reti­ra­ran, d’altres no tin­dran cap oferta i hau­ran de bai­xar de cate­go­ria, d’altres només tin­dran una opció, però la majo­ria tin­dran més d’una oferta sobre la taula i hau­ran de triar. I no totes les ofer­tes són iguals ni impli­quen el mateix.

En molts casos, el ciclista haurà d’esco­llir entre dos grans plan­te­ja­ments. D’una banda, pot­ser té l’opció de for­mar part d’un gran equip en què paguen bé però s’ha de tre­ba­llar per a un líder. No hi haurà pos­si­bi­li­tat d’exhi­bi­ci­ons indi­vi­du­als, no gua­nyarà cap cursa, només es tracta de fer el que et diguin per aju­dar a gua­nyar el millor del teu equip. La volun­tat, l’ambició i la set de tri­omf per­so­nal que­den sot­me­ses a tre­ba­llar per a un altre. A canvi, això sí, de la segu­re­tat d’un bon salari.

D’altra banda, el mateix ciclista pot­ser pot optar per un equip més modest, en què no li paga­ran tants diners però podrà fer el que vul­gui. Podrà esco­llir en qui­nes cur­ses vol com­pe­tir i, encara que sigui molt difícil, inten­tar gua­nyar-les. És arris­cat i impro­ba­ble, però si surt bé se’n recor­darà per sem­pre. És incert, ningú garan­teix que suc­ce­eixi. De fet, el més pro­ba­ble és que res d’això passi, perquè en les cur­ses sur­ten 180 ciclis­tes i només en gua­nya un.

De vega­des, labo­ral­ment cal pren­dre deci­si­ons sem­blants. Hi ha per­so­nes que pre­fe­rei­xen ser el seu propi cap, empren­dre, ser autònom o empre­sari, que ningú els digui què han de fer, assu­mir tot el risc, espe­rant gua­nyar-hi molt si la cosa va bé. O sen­zi­lla­ment no volen que ningú els digui què han de fer i els agrada ser amos del seu destí. D’altres, en canvi, el que bus­quen és la tran­quil·litat d’un salari garan­tit, pot­ser de per vida si s’és fun­ci­o­nari, al preu d’aca­tar les ordres d’algú altre, que et diguin què has de fer. Ja sé que no sem­pre és una cosa o l’altra, i de vega­des hi ha assa­la­ri­ats que fan força el que volen i fal­sos autònoms que pràcti­ca­ment tenen només un cap. També hi ha ciclis­tes que en algu­nes cur­ses fan de gre­ga­ris i en d’altres tenen la pos­si­bi­li­tat d’inten­tar gua­nyar. No tot és blanc o negre, però de vega­des cal triar.

De vega­des hem d’esco­llir entre la segu­re­tat i la lli­ber­tat. No hi ha manual, no hi ha una decisió cor­recta. No sabem si l’encer­ta­rem. Depèn del caràcter, del moment i de les cir­cumstàncies de cadascú. La tran­quil·litat d’allò que està garan­tit o la incer­tesa i el risc de la pos­si­bi­li­tat de victòria. Només el temps –i, de vega­des, ni això– ens dirà quina era la decisió cor­recta.