El 15 de juny del 2003, Joan Laporta va guanyar per primera vegada les eleccions a la presidència del FC Barcelona. No es tractava d’un simple canvi de cara. Més enllà de la transformació esportiva, que va comportar una de les millors etapes en la història del club, el nou president va representar, des del primer moment, un gir radical respecte als seus antecessors, Josep Lluís Núñez o Joan Gaspart. Només d’aterrar al Camp Nou, Laporta va canviar de dalt a baix el discurs dels darrers anys, no només per la recuperació del tradicional catalanisme, sinó també pel missatge, reconvertit en un independentisme desacomplexat. “El Barça encarna l’èpica que guia la llibertat dels pobles sotmesos”, va deixar anar en una entrevista al diari espanyol El Mundo. En una altra, en aquest cas a El País, va etzibar que “estan matant Catalunya i hem de reaccionar”. Només cal rastrejar l’hemeroteca per adonar-se de la distància sideral d’aquest tipus de missatges respecte als que havien fet els seus antecessors.

El nou president, i la nova junta, no es van limitar a les paraules, sinó que van impulsar algunes mesures per recuperar la catalanitat del club. Es va incorporar la bandera catalana a la part posterior de la camiseta dels jugadors, es va retirar la bandera espanyola de la Masia i el Camp Nou va acollir anualment el Correllengua. A més a més, es va exhibir una pancarta de suport al projecte d’Estatut del 2006, es va recolzar públicament que el senyal del TV3 pogués arribar sense obstacles al País Valencià i fins i tot va proposar que els jugadors estrangers de l’equip rebessin classes de català; una mesura, tot sigui dit, que no va comptar amb una excessiva receptivitat dels principals afectats. El president del Barça, a més, feia servir el català sense complexos, fos amb qui fos. Per donar-ne exemple, durant la Trobada Mundial de Penyes que es va fer el 2003, va fer servir el català, tot i les crítiques que va rebre d’alguns representants.

La recatalanització del club, com ens podem imaginar, va provocar alguna reacció poc favorable, per dir-ho de manera amable. D’entre els més bel·ligerants va haver-hi el president d’Extremadura, que el 12 d’octubre del 2009 va publicar una carta oberta al diari Marca en què es queixava del caràcter “exclusivista” que, a parer seu, Laporta estava donant del club i acabava dient “Visca el Barça y visca Catalunya. Viva España también, si me lo permites. O aunque no me lo permitas”. Per cert, el president extremeny no era Juan Carlos Rodríguez Ibarra, sinó el seu successor, Guillermo Fernández Vara, que havia estat president de la penya blaugrana d’Olivenza (Badajoz). Laporta es va despatxar a gust amb Fernández Vara, a qui va qualificar com a “imbècil” fins a deu vegades en una conversa telefònica; però no només no va fer marxa enrere, sinó que pocs dies després va declarar, en una entrevista al diari La Vanguardia, que el Barça que presidia era “el més catalanista de la història”. Laporta, a més a més, podia treure pit. L’equip de futbol masculí, de la mà de Pep Guardiola, havia aconseguit un triplet de títols i s’havia situat, tal com proclamaria un anunci d’aleshores, en “el centre del món”.