Central Park no és la Selva
Entre el panorama prou saturat de lluminària de Times Square, diumenge a primera hora de la tarda va començar a esclatar la fesomia dels paravents taronja dels primers corredors que arribaven de la 54a edició de la marató més famosa i multitudinària que es recorda.
Venint de Central Park, totes aquelles persones amb calça curta i samarreta ressaltaven entre la gernació de l’espai més concorregut de Nova York caminant d’esma amb els amics i familiars que els acomboiaven després d’haver sofert satisfactòriament els 42.195 metres de la cursa. Alguns encara lluïen amb orgull la medalla daurada atorgada per l’organització de la TCS New York City Marathon, que diumenge va estroncar el flux constant de vehicles del centre de Manhattan. “És un dia que em quedo a casa”, ens va avançar el conductor que va recollir-nos la nit de dissabte. Cap desesperació: es conforma per la compensació de l’augment extraordinari del nombre de viatges.
Espectacle acolorit i econòmic a banda, el vessant competitiu de la cursa va deixar per a la posteritat el fet que després del cinquè, tercer i quart llocs d’anys enrere, el neerlandès somali Abdi Nageeye, de 35 anys, va aconseguir endur-se els 100.000 dòlars del primer premi de la marató de Nova York del diumenge 3 de novembre, per sobre dels temps de més de 55.000 esportistes i atletes de les diferents categories. Nageeye, subcampió olímpic fa quatre anys a Tòquio, va aturar el rellotge a 2:07:39, deu segons abans que Evans Chebet, que va defallir a les envistes del parc central novaiorquès o, pel que es va veure, li va passar el relleu de la victòria a cau d’orella.
En aquella mateixa hora, ens arribaven notícies de la victòria, en la 50a edició del Cros de Santa Coloma de Farners, de l’atleta de l’Hospitalet Atlètic Brahim Fateh Agouzal.
Tres dies abans, a la capital de la Selva, s’havia celebrat l’acte commemoratiu del mig segle del cros colomenc amb un reconeixement als atletes més destacats des del 1975 fins ara. Pere Arco, Cristina Agustí, Ester Guerrero, Àngel Mullera i Antoni Balsera hi van recordar algun dels moments més emotius de la prova de Santa Coloma, i en van destacar el bon ambient i la festa major que era per als esportistes cada any el primer diumenge de novembre.
També es va reconèixer, en la mateixa celebració, la feinada de Manel Fernández Iruela en la promoció i organització del cros a la Selva. Tal com va dir l’exalcalde Antoni Solà, el cros de Santa Coloma “no s’entendria sense la figura d’en Manel Fernández, que des del primer dia a la ciutat va implicar-s’hi amb la mateixa gran il·lusió d’ara”.
El mateix diumenge que a Central Park des de la megafonia de damunt de la finish lane l’organització de TCS New York City Marathon esbombava al món dades espectaculars de participació i de logística, Fernández Iruela celebrava, a Santa Coloma, on era organitzant-ho tot perquè el cros tornés a tenir un gran èxit, que feia 43 anys, el 9 de novembre, hi havia quedat quart (el va guanyar Toni Balsera), potser perquè tot just feia quinze dies que havia travessat aquesta mateixa meta de la cursa novaiorquesa.
Va ser el darrer diumenge d’octubre del 1981. Els resultats, molt remarcables: va ser el segon català (i de l’Estat) de la cursa, el quart europeu d’entre els més de 13.165 participants d’aleshores, amb una marca de 2:24:35, que va situar-lo entre les 100 millors de la prova més famosa. Va acabar en 95a posició i va arribar a pocs metres de distància del seu company, Domingo Catalán, el gran favorit d’una delegació catalana que finançava la comissió Marató Catalunya amb l’objectiu de premiar els atletes catalans més destacats en llarga distància.
Aquell dia, Manel Fernández Iruela es va encabir en unes sabatilles un parell de números més petits del que calçava. Les hi havia regalades l’organització expressament per a la cursa i va voler posar-se-les per portar la contra als que li deien que havia de calçar-se les que ja tenia adaptades i que amb unes de noves patiria. Va guanyar l’inconformista.
Diumenge passat, a Central Park, amb aquella marca Manel Fernández hauria trepitjat la línia d’arribada al costat de l’atleta americà Allan Price, que va passar per sota de l’arc d’arribada en la 55a posició dels 55.376 participants de la cursa d’aquest 2024. I hauria quedat ben enregistrat per a la història: el nord-americà va creuar la meta amb una càmera minúscula a la mà filmant-se a ell i al públic, que l’aplaudia amb el fervor de qui aplaudeix la criatura de casa.
Amb una marca com la que havia fet 43 anys enrere, diumenge Manuel Fernández hauria acabat 40 llocs per sobre en la marató de Nova York i hauria estat el primer atleta de l’Estat (sis minuts més veloç que Nacho Hernando, el primer espanyol, diumenge).
Tot indica que a pesar dels rècords i dels grans números, les prestacions, si no van enrere, s’estanquen: la mateixa marca, fa 43 anys, amb espardenyes petites, era la 95a de 13.000, i diumenge passat, la 55a de 55.000. I pel que fa al cronòmetre que es va veure diumenge passat a Manhattan, només 34 segons separen les 2 hores, 8 minuts i 13 segons amb què Alberto Salazar va recórrer, el 1981, la mateixa distància i les 2:07:39 amb què ho va fer aquest 3 de novembre el neerlandès somali Nageeye. Poca diferència atlètica, per a una participació que quadruplica la d’aleshores.
En les curses de gran fons, la marató de Nova York sembla indicar que els grans números no acompanyen gaire els resultats atlètics, si és del que es tracta.
Una altra cosa és contemplar pels carrers del centre publicitari més gran del món la lluentor d’aquests esportistes, no pas d’esquena, sinó de cara.
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024