El Barça de Flick ja és definitivament un projecte d’èxit. La proclama, agosarada sens dubte, es pot fonamentar sobre realitats objectives i que, com a tals, donen un marge tan mínim com escàs a la discussió. La més òbvia, és clar, és la seva posició de lideratge en la lliga espanyola. Perquè un equip que en la jornada 12 —ni més ni menys un terç de competició, que aviat és dit— suma ja 33 punts, amb 11 victòries i una sola derrota, i un avantatge de 9 punts provisionals sobre el segon, és per sobre de tot una realitat fiable que ha aconseguit una de les principals fites que es demanen a tots aquells que aspiren a ser campions algun dia: la regularitat. Però no únicament els números avalen la trajectòria dels de Flick. El seu futbol ja és fonamenta en una idea reconeixible i arrelada, un estil sintetitzat en la pressió alta sobre la sortida de la pilota del rival i un atac que busca situacions de domini a partir, sobretot, de la verticalitat, i no tant en el joc posicional que tant agrada reivindicar a determinats autoproclamats apologetes de l’ADN del Barça i que, per cert, res té a veure, però res, amb la mentalitat i el llegat que emana de la figura de Johan Cruyff. De fet, una de les reflexions més lúcides que s’han pogut escoltar, i també llegir, sobre el plàcid aterratge que ha tingut el tècnic alemany en una institució tan complexa com aquesta, és justament que no té cap connexió ni emocional ni de relat amb aquest entorn tan profundament tòxic que rodeja el club i que està format, essencialment, per bocamolls que el que volen és que qualsevol projecte descarrili per poder alimentar, així, la nòmina basant-se en crítiques de tertúlia en tertúlia.

L’aposta per uns joves sorgits del planter i dels quals es poden dir moltes coses, com ara que són terriblement desacomplexats sobre el camp i van sobrats de talent, i que, per tant, asseguren que el camí traçat fins ara té molt recorregut, podria ser un altre argument que ens pot dur a afirmar que el Barça actual ja ha assolit la maduresa anhelada. Sí, però tampoc seria el més definitiu. Perquè si hi ha un raonament possible, un de sol, per poder cantar victòria i cridar “aquest any sí”, és el de veure la bilis que ja comença a brollar dels entorns hostils més clàssics, com ara el madridisme, i que aquest cop bramen que el llibret de Flick abusa massa d’una interpretació maliciosa d’una regla bàsica com és el fora de joc. L’eterna cantarella que els triomfs del Barça sempre estan sota sospita. Justament la mateixa que es va poder sentir quan Messi, Xavi i Iniesta van escriure una de les pàgines més brillants del futbol mundial contemporani, i que va atribuir tots aquells èxits a una mena de conspiració per donar suport a l’aleshores president de la Federació Espanyola de Futbol, i que es va batejar com el Villarato, i que estava a mig camí entre la literatura psicotròpica i aquella més delirant. Doncs bé, els terraplanistes autors d’aquell hit impagable, la caverna, ara hi tornen amb l’artilleria pesant per tornar a fer, un cop més, el ridícul més colossal arribant a publicar, fins i tot, que davant de l’ús magistral que fa el Barça del fora de joc, el que cal fer és prohibir aquesta maniobra. “Ladran, luego cabalgamos”, podria dir-se al respecte, aquella frase atribuïda falsament al Quixot, per ratificar-nos, a tots, que no és por el que senten, sinó més aviat pànic.