La realitat i l’influx de Flick
Vivim uns temps en què es premia la consigna fàcil encara que no sigui certa i dir mentides de manera més contundent que si fossin veritats. I no és una pràctica exclusiva del senyor Trump, ni simple oportunisme ni tan sols populisme barat. És ja una manera de fer política perfectament estudiada i planificada que obté resultats. I els obté perquè tampoc hi ha alternatives realment creïbles al costat teòricament més raonable de la humanitat. Quan guanyen els que no tenen escrúpols també és per incompareixença dels que en tenen. Quan guanya Trump és també perquè des de l’altra banda de l’espectre ideològic s’ha esbiaixat la mirada social i s’ha transformat en simple superioritat moral. I perquè el centre, que també existeix i aniria bé que tornés a comparèixer, o està més aviat despistat o està atònit i inoperant davant l’espectacle de la polarització. Si no estem a la banda dels Trumps que triomfen, doncs, estaria bé reviséssim els ulls amb què mirem la realitat i tornéssim a analitzar el món i la societat estant disposats a no pensar que tenim la raó, i fins i tot a admetre que potser ens hem equivocat, i potser molt.
Punt i a part, que aquí hem vingut a parlar de futbol. Però el que avui vull dir també té una mica (o força) a veure amb aquesta reflexió del començament. Perquè els que ja em coneixeu una mica sabeu que soc dels que pensen que el futbol sovint també ens explica coses sobre la vida diguem-ne real. Però val més que sigui directe: avui he vingut a rectificar. I sense gaires matisos, tot i que també sabeu que m’agraden, a vegades massa i tot.
Vull dir clarament que em costa molt explicar el Barça de Flick. O sigui, la transformació del Barça de fa quatre dies en el Barça d’avui. Fa molts anys que analitzo futbol i podria creure’m que conec el Barça com si l’hagués parit. Però no el reconec. El gaudeixo i l’admiro, és clar, però em costa reconèixer-lo. Perquè són els mateixos jugadors que l’any passat, amb un fitxatge i uns quants nois del planter. I és fàcil de dir, i ja ho he dit algun cop, que la feina de Hansi Flick hi té molt a veure. Molt. Però jo em pensava que Lewandowski ja havia arribat al final útil de la seva carrera i que s’havia convertit en una mena de rotonda que alentia el joc de l’equip. Estava convençut que el millor negoci amb Raphinha era acceptar una oferta per la meitat del que havia costat, perquè era un extrem que ni driblava ni feia gols. Tenia la sensació que Kounde seria un lateral dret acomodat de mala gana i frustrat per no ser central, o que Iñigo Martínez venia a acabar confortablement la seva carrera. I la impressió que Pedri estava estancat i no tornaria a ser la promesa real que havia estat. Que l’equip no podia anar enlloc si no es fitxava un migcentre contrastat i que si no arribava Nico Williams no tindríem davantera. Fins i tot pensava, i ara sembla que no ens en recordem, que Lamine Yamal tenia detalls però que no progressava prou fins que va esclatar a l’Eurocopa amb la samarreta de la selecció espanyola. O que Casadó, que ja havia debutat, no passaria de ser un bon suplent. Fins i tot vaig pensar que no calia fitxar Olmo perquè per fer el que fa ja teníem Fermín. I podria continuar la confessió dels meus errors de percepció per molt que semblés que el que jo veia era la realitat.
Doncs estava equivocat i, davant les evidències, rectifico. I he (re)après que de futbol no se’n sap mai prou. Mira que soc prudent de mena i intento evitar les conclusions categòriques. Però en totes aquestes intuïcions, impressions o sensacions estava equivocat. En aquest món en què no rectifiquen ni els que havien dit que Flick no era res més que un professor de gimnàstica, em declaro socràtic quan va dir que “només sé que no sé res”. I com que no sé res, també dic que per treure conclusions definitives sobre l’influx de Flick en les nostres vides culers encara haurem d’esperar més temps. Però que, mentrestant, ens ho passarem bé mentre duri aquesta realitat.