Realment és sorprenent la capacitat de cagar-la quan tot va bé, quan estàs en un any de celebració, quan et toca gaudir d’aquells mesos en què la història t’abraça amb l’eufòria de qui s’ha guanyat ser feliç sense demanar permís, o sigui, quan el record d’un any de Champions acabarà tacat per una decisió estructural de club on es falla en el terreny de la moral: l’única identitat des d’on construir realment una història compartida.

Entremig de l’alegria estival el Girona va fitxar amb nocturnitat Ferran Ruiz, un jugador investigat per la presumpta difusió d’un vídeo sexual amb una menor, una presumpció d’innocència que fou l’argument del Girona per legitimar el seu fitxatge no explicat, però que ignora l’existència objectiva i no presumpta d’uns missatges de whatsapp referint-se als fets que mostren la baixesa moral del personatge en si: la cosificació sexual de la dona per aconseguir el plaer propi des de l’agressivitat, fet que el converteix en indigne per vestir la samarreta de qui fa servir la paraula orgull per definir-se com a club.

A partir d’aquí ningú ha estat a l’altura, des de Geli, a Cárcel, passant evidentment per Míchel, la jerarquia d’obediència mal entesa i l’error de pensar que un cop has arribat a la cima esportiva qualsevol merda és justificable, i en aquest cas, justificable des del silenci i la no argumentació pública d’una decisió com la d’incorporar Ferran Ruiz a la disciplina del Girona. No tot s’hi val, i menys quan el teu encàrrec és gestionar la imatge del club i el judici que en farà la història de la pròpia entitat.

Així doncs, no sabem com acabarà esportivament la temporada (acabarà bé) però ja podem parlar obertament que amb el cas Ferran Ruiz el Girona ha fet passar una vergonya de Champions als seus aficionats, i que de retruc, ha incorporat una tensió moral entre directiva i afició que tindrà el seu punt àlgid quan el 8 de març facin la piulada de rigor amb el llaç lila al costat de l’escut del Girona. Cinisme de nivell europeu.